“¿quina causa hi ha per llevar completament l'amistat de la nostra vida a fi de no patir, per culpa d' ella, algunes molèsties? ¿Quina diferència hi hauria, una vegada eliminada la capacitat emocional de l'ànima, ja no dic entre una bèstia i l'home, sinó entre l'home i un tronc o una pedra o qualsevol cosa d'aquest gènere?”

L'amistat - Ciceró

“I fins i tot si tens la possibilitat de procurar-li a un altre tot el que vulguis, cal tenir present, no obstant això, què és el que ell pot assumir”

L'amistat - Ciceró

“Si en l'amistat no veus el pit de l'amic al descobert- és així com es diu- i tu no mostres el teu, no tindràs res de cert, res de segur, ni tan sols el fet d'estimar o de ser estimat, ja que ignores fins a quin punt això és veritat”

L'amistat - Ciceró

“parem atenció a l'hora de fer amics, en el sentit de no començar mai a estimar algú que alguna vegada podríem odiar”

L'amistat - Ciceró

“Ara bé, si, d'una banda, la hipocresia és nociva en totes les circumstàncies (car elimina la capacitat de jutjar sobre el que és veritat i l'adultera), d'altra banda repugna sobretot a l'amistat, ja que destrueix la veritat, sense la qual el nom de l'amistat no pot mantenir el seu valor. Perquè, atès que la força de l'amistat consisteix en el fet que una sola ànima sorgeixi, per dir-ho així, a partir de moltes, ¿com es pot aconseguir això si no hi ha ni tan sols en cadascú una sola ànima i sempre la mateixa, sinó una de variada, mudable i múltiple?”

L'amistat - Ciceró

“l'amistat avantatja al parentiu: en el fet que del parentiu es pot eliminar la benevolència; de l'amistat, no es pot, ja que quan se suprimeix la benevolència, s'elimina el concepte d'amistat, mentre que el de parentiu persisteix”

L'amistat - Ciceró

“atès que les coses humanes són fràgils i caduques, s'ha de buscar sempre algú a qui estimar i que ens estimi, car, si s'eliminen de la vida l'afecte i la benevolència, se n'elimina tota la joia”

L'amistat - Ciceró

“l'amistat neix més aviat de la naturalesa que de la necessitat: més de la inclinació de l'ànima acompanyada d'un cert sentiment d'estima que del càlcul dels beneficis”

L'amistat - Ciceró

“¿Què hi ha de més dolç que tenir algú amb qui gosis parlar de tot com si fos amb tu mateix?”

L'amistat - Ciceró

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

© Bocins Literaris

Títol: El eterno marido

Títol original: Ве́чный муж

Autor: Fiódor M. Dostoievski

Traducció: Juan López-Morillas

Any: 1870

Alianza Editorial

Tot i que El eterno marido de Fiódor M. Dostoeivski no té la força de Crim i càstig, si penso que aquesta novel·la va ser escrita en tan sols tres mesos, és una obra molt ben aconseguida amb uns personatges potents com ens té acostumats aquest rus imprescindible.

La història està narrada sota el punt de vista de Velchaninov, un home vanitós i donat als excessos, proper a la quarantena, que viu a Petersburg i al qual se li comencen a despertar remordiments de no haver obrat del tot bé a la vida simultàniament a l’aparició d’un senyor que sembla seguir-lo. L’home  resulta ser Trusotski, un antic conegut que fa nou anys que no veia després que Velchaninov mig fugís de casa de Trusotski on havia viscut durant tot un any mentre es feia amant de la seva dona avalat per la ignorància de l’innocent marit.

Trusotski li explica que la seva dona ha mort fa tres mesos i que ha descobert que li havia estat infidel amb altres homes després de llegir unes cartes compromeses que la difunta guardava. Aquesta troballa li ha capgirat la vida tranquil·la i ha deixat que l’alcohol el governi a partir d’aleshores per suportar-la. En cap moment li diu directament a Velchaninov que sap que ell també havia estat un dels amants de la seva dona, però li va llançant indirectes subtils. Juga amb no dir-li tot el que ha descobert. Velchaninov no suporta aquesta forma de fer i voldria que el seu adversari li aboqués la veritat directament a la cara. Com que dubta de si realment ho sap, ell tampoc diu res i es va posant cada cop més nerviós. Dostoieski fa que amb aquesta exposició de fets entelats, el lector a la primera lectura també dubti del què sap en Trusotski, però si rellegim els diàlegs ens adonem que totes les seves paraules són dites cautament però a propòsit per despertar el recel a l’altre.

Trusotski, malgrat que es voldria venjar de Velchaninov, li preval l’admiració que sentia (i que encara sent) per ell, i fa que tot intent de rescabalar-se quedi ridícul. A més, disposa una carta amagada: Liza, la filla que ell creia pròpia, però ara sap que és filla de l’altre. Una filla abans estimada, ara convertida en la prova diària de la traïció que ha patit. Una nena a la qual Velchaninov quan descobreix que és filla seva, com si el món se li il·luminés de cop i volta, voldrà aferrar-se prometent-se una nova vida de redempció. Però el que li molesta realment a Trusotski, i aquí gaudim d’alguns fragments on Dostoeivski combina la tragèdia amb la comèdia, no és realment que la seva dona li hagi estat infidel i a més  descobrir que la seva filla estimada és filla d’un altre home, sinó haver-se’n assabentat. A Trusotski ja li estava bé ser un marit confiat. Voldria haver seguit així. Li incomoda que se li hagi desordenat la seva vida. Li molesta saber la veritat. De fet, Trusotski voldria perdonar, es mor de ganes de perdonar, però és tan pocatraça en l’intent, que a Velchaninov se li manifesta un sentiment barreja de compassió i menyspreu que fa que l’altre se senti amb més ganes de venjança i s’evidenciï encara més la seva incapacitat per dur-la a terme.

Dostoievski en aquest llibre toca la infidelitat molt per sobre. El que li interessa a l’autor és la confrontació entre els dos homes mitjançant la creació del personatge de l’etern marit, un personatge que ha nascut per ser marit, que no pot estar sol, que vol una vida plàcida encara que falsa. I el contraposa amb el personatge de Velchaninov, el típic seductor que no pot evitar captivar les dones dels altres, siguin amics seus o no. L’autor ens mostra mitjançant els protagonistes tendenciosos de la seva novel·la com és de difícil (per no dir impossible) escapar-se d’un mateix i de la condició que cada un de nosaltres ens hem assignat.

“Hoy en día incluso a la gente honrada le cuestan caros los abrazos y las lágrimas de perdón”

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

“Y si quiere, puedo probarle ahora mismo que usted no sólo no me estima, sino que me odia con toda el alma y está usted mintiendo, aunque no lo sabe; usted se empeñó en llevarme allí, no con el ridículo propósito de poner a prueba a su novia futura (¡vaya idea!); usted me vio ayer y se sintió vengativo; me llevó allá para mostrármela y decir: <<¡Mira qué estupenda es! Será mía; ¡ahora a ver cómo te las arreglas tú!>> Usted me lanzó un reto, quizá sin darse cuenta de ello; ésa fue la cosa, porque eso fue lo que estaba usted sintiendo... Pero sin odio es imposible lanzar un reto como ése; ¡por consiguiente, usted me odia!”

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

“a veces está uno de tal humor que quisiera meterse bajo tierra; sí, de veras. Y en otro momento diríase que uno podría abrazar a cualquiera de los que han sido testigos y partícipes de su pasado, y sólo para poder llorar, sola y exclusivamente para poder llorar...”

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

“¡Me recibieron, sí, me recibieron para que pudiese contemplarle el rostro! En la puerta les dije que había sido íntimo amigo suyo; por eso me dejaron entrar. ¿Qué cabe pensar, pregunto yo, de su modo de tratarme ahora, mi amigo íntimo de seis años? Quizá haya venido yo a Petersburgo sólo por él.

-¿Pero por qué está usted enfadado con él ahora?- preguntó Velchaninov riendo-. ¡Porque no se habrá muerto de propósito!”

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

“no cabía duda de que la muchacha era orgullosa. Considerando que había hablado demasiado, se encerró de pronto en sí misma y calló; es más, miró con odio a Velchaninov por haberla hecho hablar tanto. Hacia el final del trayecto su agitación histérica casi había desaparecido, pero la muchacha se sumió en un mutismo meditabundo y tenía el aspecto adusto y sombrío, resueltamente obstinado, de una criatura selvática”

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

“en su conciencia, llamaba <<superiores>> a todas las <<ideas>> de las que (con gran sorpresa suya) no podía mofarse en su fuero interno- hasta entonces no había habido tales <<ideas>>-, pero, por de contado, sólo en su fuero interno. ¡Oh, cuando estaba acompañado, el caso era muy otro! Sabía perfectamente que, de presentarse la ocasión, a despecho de todos los designios misteriosos y reverentes de su conciencia, se despojaría al día siguiente y en voz alta de todas esas <<ideas superiores>> y sería el primero en mofarse de ellas, por supuesto sin admitir nada”

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

“Bebe uno la copa de su propia pena y se embriaga con ella”

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

“Sus ojos, grandes y azules, habían tenido diez años antes un imperioso vigor; eran tan claros, tan joviales, tan despreocupados que no podían menos de subyugar a quienes a él se acercaban. Ahora, al borde de la cuarentena, esa claridad y buen humor se habían esfumado casi por completo. Esos ojos, rodeados ya de ligeras arrugas, delataban, por el contrario, el cinismo de un hombre gastado y no del todo moral, al par que malicia, ácida ironía y otro matiz que antes no había existido: un matiz de tristeza y dolor, una especie de tristeza abstraída, imprecisa pero aguda”

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

“- Si no me equivoco, ¿tengo el placer de hablar con Aleksei Ivanovich?- dijo con voz casi zalamera, incongruentemente ridícula en tal situación.

-¿Y no es usted Pavel Pavlovich Trusotski?- respondió a su vez Velchaninov, perplejo.

-Nos conocimos hace nueve años en T***, y, si me permite recordárselo, la nuestra fue muy buena amistad.

-Sí... por supuesto, pero ahora son las tres de la madrugada y durante los últimos diez minutos ha tratado usted de ver si mi puerta estaba o no cerrada con llave”

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

“¿Y de qué vale recordar el pasado cuando no soy en absoluto capaz de escaparme de mí mismo?”

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

Walden o la vida als boscos - Henry David Thoreau

© Bocins Literaris

Títol: Walden o la vida als boscos

Títol original: Walden or the life in the woods

Autor: Henry David Thoreau

Traducció: Anna Turró i Armengol

Any: 1854

Símbol Editors

Walden o la vida als boscos  de Henry David Thoreau és un assaig basat en l’experiència del filòsof després de viure al bosc durant poc més de dos anys a una cabana construïda per ell a tocar del llac Walden (i només a una milla de Concord, la seva ciutat) a les terres de Ralph Waldo Emerson, conegut transcendentalista nord-americà i mentor seu.

Thoreau escriu sobre ell perquè és sobre qui més sap i té molt present que la seva vida només serveix per a ell, en cap cas no vol donar consells. Es refugia al bosc amb la idea d’abandonar les coses supèrflues i per aventurar-se a la vida. Per a ell la simplicitat i la senzillesa són dos valors imprescindibles, i potser únics, per gaudir de la vida. Qüestiona el progrés si no té la motivació de fer-nos millors o bé ajudar-nos. Es posiciona en contra la moda, el luxe i les coses innecessàries. És crític amb el sistema de vida, segons ell erroni, que l’home occidental ha adoptat i pretén viure lliure, sense compromisos i sense possessions. Ens diu que al bosc, a diferència de les grans ciutats, no ens podem sentir sols, que la natura sempre ens rep mentre que nosaltres, humans desagraïts, només en cerquem el guany.

A prop de Walden, el filòsof es dedica a observar la vida de la natura, sobretot la vida animal però també ens desespera, més que entretenir-nos, amb les descripcions de tres pàgines sobre el color del llac, la formació de glaç, les bombolles del gel o els seus balanços d’ingressos i despeses. Bàsicament ens explica el seu dia a dia i els pensaments que ha generat durant aquesta temporada fora de la ciutat. Aprofita la millor hora del dia, el matí desvetllador de pensaments, per a la lectura dels clàssics. Ens parla de la importància de triar bé els llibres que llegim i ens indueix a voler aprendre i estudiar durant tota la vida. Ens pregunta sobre la falsa hospitalitat, més pendents de presumir i mostrar les nostres cases, que no d’acollir de forma sincera a aquells que hostatgem. La casa ha de ser sinònim de companyia i conversa i ens recomana allunyar-nos de les amistats massa fàcils i també de la hipocresia i la falsa bondat.

Thoreau aparentment autosuficient gràcies a la pesca, la caça i al cultiu de fileres interminables de mongetes, el cert és que sovint complementa la seva dieta magra, amb visites freqüents a casa dels seus parents a Concord, i un cop saciat l’estómac i empatxat de companyia humana, torna al seu refugi boscà per gaudir de tardes de pluja dins la cabana o passejos a la deriva amb la barca pel seu llac estimat. Mentre viu al bosc, Thoreau viu el present de forma plena.

Conclou sàviament dient que hem d’acceptar i viure la pròpia vida sense esquivar-la ni menysprear-la, que ens hauríem d’explorar millor a nosaltres mateixos abans que dedicar-nos a voltar pel món, que no deixem de perseguir els nostres somnis i que resguardem els pensaments més que no les propietats.

Els primers capítols m’agraden força i el llegeixo amb ganes, però conforme avança, se’m fa llarg i em costa no deixar-lo. Reconec que no tinc un bon moment lector per causes externes al pobre Thoreau i potser li faig pagar a ell, però trobo que abusa de les metàfores. Em carreguen. Cap a la meitat de l’assaig, com un punt d’inflexió, Thoreau es comença a contradir perquè després d’haver fet un cant a la salvatgia, se li desperta amb força la seva part puritana i es manifesta contra els plaers sensuals, defensant la castedat i el control de les passions mitjançant la dedicació al treball com a eina per aconseguir la puresa. Però clar, que ho recomani ell que s’agafa dos anys sabàtics, no li dona un marge de credibilitat gaire ampli. Alguns capítols, sobretot els finals, se’m fan prescindibles. Em sap greu sobretot perquè tenia expectatives altes; de fet, m’hagués comprat tota la seva obra després d’haver llegit Caminar. Al acabar Walden he tingut una mica la sensació d’engany, malgrat això, no puc descartar que en part hagi estat culpa meva així que no refuso tornar a Thoreau més endavant. Agafar distància per tornar-ho a intentar, i és que el seu assaig Desobediència civil és massa temptador per no anotar-lo a la llista de lectures futures.

“pot molt ben ser que aquell que dedica més temps i diners en els necessitats sigui aquell que, pel seu estil de vida, contribueixi més en la producció de misèria que intenta alleujar en va. És el pietós traficant d'esclaus que dedica el que ha recaptat d'un de cada deu esclaus per comprar un diumenge de llibertat per a la resta”

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

“és més senzill navegar mil milles a través del fred, la tempesta i els caníbals, en un vaixell del govern amb cinc-cents homes i nois per ajudar-nos, que explorar en solitari el mar privat, l'Atlàntic i el Pacífic del nostre ésser”

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

“ser un convidat vol dir ser presentat amb la llibertat de la casa i no pas cautelosament exclòs de set vuitenes parts, tancat en una cel·la concreta on et diguin que et sentis com a casa, en un confinament solitari. Actualment l'amfitrió no t’admet a la seva llar, sinó que demana al paleta que us en faci una en algun racó del passadís, i l'hospitalitat és l'art de mantenir-nos a la major distància possible”

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

“Som una raça de titelles que amb prou feines alcem el vol en els nostres viatges intel·lectuals més enllà del diari”

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

“M'estimaria més seure sobre una carbassa i tenir-la per a mi sol que no pas estar en un indret atapeït de gent però damunt un coixí de vellut. M'estimaria més moure'm per la terra en un carró de bous i tenir el camí lliure, que anar al cel amb un vagó modern d'un tren d'excursions i respirar malària tot el camí”

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

“Qui hauria progressat més al cap d'un mes: el noi que s'ha fabricat una navalla que ell mateix hagués extret i fos buscant informació de tot el que li fos necessari per dur-ho a terme, o bé el noi que ha assistit a totes les classes de metal·lúrgia de l'institut i hagi rebut una navalla Rodgers com a regal del seu pare? Quin és més probable que es talli amb l'instrument”

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

“A llarg termini els homes només encerten allà on apunten. Per això, encara que a curt termini hagin de fallar, seria millor que apuntessin a un lloc alt”

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

“Per a mi, cap home no ha perdut categoria per portar un pedaç a la roba, però estic segur que hi ha més preocupació, normalment, per portar roba a la moda, o almenys roba neta i sense pedaços, que per tenir una bona consciència”

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

“La riquesa supèrflua només pot comprar coses supèrflues. No calen diners per comprar el que necessita l'ànima”

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

“l'home treballa per error. La millor part de l'home aviat es llaura a la terra per adob. Per un destí aparent, que normalment s'anomena necessitat, se'ls dóna feina, com es diu en un llibre antic, amuntegant tresors que les arnes i els corcs fan malbé i els lladres entren i roben. És una vida de ximples, com descobriran quan arribin al final, si és que no ho fan abans”

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

Un hivern fascinant - Joan Margarit

© Bocins Literaris

Títol: Un hivern fascinant

Autor: Joan Margarit

Any: 2017

Proa

Trobava a faltar la veu sàvia d’un dels meus poetes favorits, en Joan Margarit. Ara ha tornat amb el seu últim poemari, Un hivern fascinant, on, des de l’hivern de la seva vida recorda els paisatges que no tornaran a ser com eren, la gent estimada que ha perdut, els sentiments que han anat canviant amb els anys, les paraules que ja no tenen el sentit que tenien. Tot allò perdut però reviscut a través del record. És l’enyor conscient i assumit.

Mitjançant els seus poemes ens acull. La seva no és una acollida gratuïta que diu allò que un vol sentir, sinó que interpel·la amb la veritat. És una poesia exigent amb el lector, no per dificultosa, sinó perquè els seus poemes és com si et miressin directament als ulls i tu, a canvi, hi has de respondre amb sinceritat. M’ha agradat especialment Goyescas perquè m’ha fet investigar la vida (i la mort) del compositor Granados, L’albatros que m’ha fet rellegir fragments de Baudelaire, la cruesa àrida de Càstig del record i la desesperada resignació de Cavalcades.

Margarit és crític amb els avenços d’aquest segle que enlloc de millorar la soledat existencial, l’evidencien encara més. I ens torna a oferir una de les poques eines que disposem per suportar la soledat: la poesia. Però només ens salvarà aquella poesia que estigui sostinguda per dos pilars que són inseparables: la veritat i la bellesa; que quan s’uneixen, i tan sols aleshores, ens acosten a l’amor.

“i encara escric poemes.

Des d'aquí és d'on t'estimo, perquè mira:

me n'aniré estimant. No tinc res més”

Un hivern fascinant. Joan Margarit

“la força de l'amor,

tan poderosa com la gravetat,

silenciosa i maternal com ella:

pot fer que sigui càlida la lluna

-una roca gelada-

si recordem algú quan la mirem”
Un hivern fascinant. Joan Margarit