“No en tinc prou del teu bes,
del teu cos, ni del gaudi
que ens exalta els sentits;
també vull el recer
de la teva tendresa,
la segura confiança i la fe
en els mots que no cal haver dit”
Batec de paraules. Joana Raspall
29/10/17
27/10/17
26/10/17
25/10/17
“En un sol vers es pot dir tantes
coses!
Cal encertar-ne els mots justos i el
com,
i tenir clara la raó de dir-los,
i dirigir-los sabent cap a on.
Aquell que rep un sol vers no
entendria
la intensitat del seu pes, si no sent
tot el fervor amb què l'ànima amiga
lliga desig, cor i pensament”
Batec de paraules. Joana Raspall
24/10/17
23/10/17
El secret de Goethe - Martí Domínguez
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El secret de Goethe
Autor: Martí Domínguez
Any: 1999
Cercle de Lectors
El
secret de Goethe del Martí Domínguez, és el
segon llibre de la trilogia sobre la il·lustració, iniciada amb Les confidències del comte de Buffon i
acabada amb El retorn de Voltaire.
Els tres llibres però es poden llegir de forma separada. Aquest concretament va
ser premiat amb el Prudenci Bertrana l’any 1999.
El llibre ens relata una part
de la vida del gran Goethe quan va estar a Roma i a Nàpols explicada per
Tischbein, amic seu i pintor que fou conegut (poc) com el Tischbein de Goethe ja que pintava els paisatges que Goethe li
demanava. Sota la mirada d’un Domínguez convertit en Tischbein podrem gaudir
com si fóssim el propi Goethe, primer del descobriment de la Roma de finals del
segle XVIII, l’ambient artístic que es vivia a la via del Corso on Goethe es va
hostatjar a la casa que el pintor compartia amb altres amics, una ciutat que va
apropar als dos personatges i va fer sorgir una amistat intel·lectual motivada
per les ganes de saber, tot i que l’egocentrisme i ensuperbiment de Goethe en
marqués posteriorment la distància; i en segon lloc el descobriment de Nàpols,
amb excursions al Vesuvi, als jaciments arqueològics de Pompeia i Herculà i al golf
de Nàpols, que enamora a aquells que el trepitgen. Això mateix li passà a
Goethe, a qui li va transformar la forma de viure; a Tischbein, que va fer de
Nàpols el seu lloc de residència i a Domínguez, que traspua al paper l’amor que
té a aquesta regió italiana.
A la novel·la se’ns presenta
un Goethe que no vol ser recordat pel llibre que el va fer famós, Les penes del jove Werther, perquè té
altres obres de les quals se sent més orgullós i considera que les entela.
Tischbein tampoc vol ser recordat per ser el pintor de Goethe. I és que com diu
l’autor, ningú pot triar per allò que serà recordat. Domínguez, homenatja
Goethe i el seu Werther amb aquesta
novel·la. Haver-la llegit prèviament hi afegeix valor, tot i que no és necessari
per a la lectura.
Goethe és molt absorbent i en
tot moment sap que serà immortal, creu en la seva posteritat i fa plans utilitzant
a Tischbein per formar el mite Goethe.
La manca d’humilitat de l’escriptor molesta al pintor, que no vol convertir-se
en un esclau d’ell ni deixar-se dominar, i se’n separa. Vol fer el seu camí. La
relació es refreda, però malgrat que les seves vides divergeixen amb el pas
dels anys, l’amistat que es va iniciar a Itàlia es manté en el record dels dos
homes. Anys més tard (possiblement aquesta part ja no sigui fidel a la realitat)
es retrobaran a Weimar, que és on viu Goethe i on Domínguez aprofita per
construir el desenllaç de la novel·la i explicar el títol del llibre que està relacionat
amb la novel·la de Werther i una
conversa real que Goethe va tenir amb Napoleó que n’era un gran admirador i que
li va qüestionar (a ell, a l’altiu Goethe!) un fragment. A partir de fets
reals, la coneixença de Tischbein-Goethe i la conversa entre Goethe-Napoleó,
Domínguez crea El secret de Goethe, barrejant
veritat amb ficció, com va fer en el seu primer llibre i com ha continuat fent
en llibres posteriors.També se serveix dels grans coneixements de Goethe, que a
part de poeta i filòsof, dominava moltes matèries entre elles la història
natural (com en Domínguez), per descobrir-nos un home que, com el seu Faust, tenia una necessitat insaciable i
inesgotable de saber i que volia adquirir el coneixement com a eina per assolir
la immortalitat.
Si us agrada Goethe, Roma,
Nàpols, Itàlia, l’època de la il·lustració, l’art, la literatura... us agradarà.
Domínguez, a més de bon naturalista, s’endevina un amant de l’art i la pintura,
la poesia i d’Itàlia com a lloc productor de cultura. Coneix bé Roma i la
Campània i aprofita aquest coneixement que té per situar bé
el seu llibre.
22/10/17
21/10/17
“qui experimenta veritable plaer
contemplant una obra d'art s'aproxima a l'amor platònic: perquè aquest plaer és
absolutament desinteressat. No pots esperar res més. I el mateix es podria dir
de qui s'emociona amb un paisatge! Aquesta capacitat de gaudir de la bellesa
absoluta, crec que és la màxima qualitat a la qual pot aspirar un home!”
El secret de Goethe. Martí Domínguez
20/10/17
“tots ballàvem al so dels seus acords,
meravellats però resignats, admirats però cansats. En menys de dos mesos havia
aconseguit subjugar-nos completament als capricis dels seus requeriments, que
indubtablement excel·lien sobre els nostres, però que sempre eren els
<<seus>>. Goethe anihilava tot el que era al seu voltant, i igual
que el perfum intens d'algunes flors emmascara el d'altres més tímides, l'autor
del Werther, amb la seua forta personalitat, reduïa tant la nostra que ens feia
invisibles”
El secret de Goethe. Martí Domínguez
19/10/17
18/10/17
“El plaer de la visita tan sols és
comparable a la satisfacció posterior de rememorar tot allò vist; els ulls de
vegades ens passen per sobre de les coses sense aprehendre-les conscientment,
sense haver arribat a capir-les en la seua total complexitat, i és amb el
diàleg, amb l'exposició de tot allò vist o entrevist que acabem de veure-les
per complet”
El secret de Goethe. Martí Domínguez
17/10/17
“Entre nosaltres dos es va anar creant
aquella complicitat inherent als que descobreixen gustos comuns, als qui
gaudeixen amb les mateixes formes de bellesa terrenal, de plaer intel·lectual.
Ens interpel·làvem i posàvem en joc tot el que sabíem; fins i tot, de vegades,
animats per la vivacitat de la conversa- aquestes converses emfàtiques que
permeten la incursió en sendes noves- arribàvem als límits del nostre
coneixement i hi caminàvem intrèpids com qui es passeja inconscientment per la
vora d'un penya-segat”
El secret de Goethe. Martí Domínguez
16/10/17
15/10/17
14/10/17
13/10/17
A la intemperie - Rosamond Lehmann
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: A la intemperie
Títol original: The weather
in the streets
Autora: Rosamond Lehmann
Traducció: Regina López Muñoz
Any: 1936
Errata naturae
Descobreixo A
la intemperie de Rosamond Lehmann a l’aparador d’una de les meves
llibreries i a l’instant m’enamoro de la bellesa sòbria de la seva portada;
això, sumat a la solvència coneguda de l’editorial, m’impel·leix a comprar-me
el llibre sense dubtar i sense conèixer l’autora.
A la intemperie és una novel·la ambientada a Londres als anys 30 del
segle XX. La protagonista, l’Olivia, és una dona jove, forta i independent que
viu amb la seva cosina, treballa per a una amiga i es mou per ambients bohemis
amb els seus amics. Quan s’inicia el llibre porta un temps separada del seu
marit quan s’adona, acabat l’enamorament, que no es coneixen i que no es podran
fer feliços. Olivia no vol un matrimoni portable, busca un amor que la faci
feliç i actua amb conseqüència.
En un viatge en
tren mentre es dirigeix a visitar la seva família, amoïnada pel seu pare que
està malalt, Olivia coincideix en el mateix compartiment amb en Rollo, fill
d’uns veïns rics dels seus pares i del qual, ella n’estava enamorada anys
enrere. Olivia és d’origen humil; ell és ric, elegant i està ben situat.
D’aquesta trobada casual, sorgeix una conversa relaxada i intel·ligent, on
comparteixen pensaments molt propers i es fan confidències com si haguessin
mantingut el contacte durant aquests anys. Ell està casat i s’estima la seva
dona però necessita apropar-se a algú que supleixi el que li manca al seu
matrimoni. Rollo la convidarà a un sopar familiar i a un ball. Aquesta segona
trobada, ja no casual, propicia que gairebé sense adonar-se’n, esdevinguin
amants. S’ho passen bé junts. La vida és curta i ells s’han trobat.
Rollo porta
aquesta situació molt millor que Oliva. Ell és capaç de compartimentar els dos
amors (reals) que sent, per ella i per la seva dona. Olivia, que creu en un
amor més elevat i busca la felicitat per davant de tot, s’adapta al que ell pot
donar-li, però li pesa cada cop més el temps robat, les cites a deshores,
l’agonia de l’espera, les sobres... Li pesa ser l’altra. Vol ser
i sentir-se prioritària. Rollo, malgrat que l’estima, no pot donar-li això. És
incapaç de deixar la seva dona, per no fer-li mal, però també perquè se
l’estima. A ell ja li va bé aquesta vida còmoda i tranquil·la, que de tant en
tant, i sobretot quan se sent allunyat de la seva dona, comparteix amb Olivia.
Li està bé aquest impàs que podria fer durar mentre una aguanti i l’altra no se
n’assabenti. Ella, com a dona independent que és, lluitarà per no ser l’altra,
per no estar pendent d’ell, però sota la seva aparença, Olivia és més insegura
i feble del que sembla.
Com ens recorda
Lehmann, “naixem i morim sols”, i Olivia en un moment que es troba sola haurà
de prendre una decisió important sense en Rollo. Això serà el detonant que farà
que es plantegi la relació. Olivia persegueix (o intenta) un projecte d’amor
però Rollo no té cap projecte clar o no és el d’ella. Rollo no fa plans, viu al
dia, es deixa portar. L’autora descriu molt bé l’estat precari i insegur de
l’amor, la manca de garanties. Enamorar-se és estar a la intempèrie i
les decisions que Olivia o Rollo volen prendre no les poden planificar ni
decidir de forma taxativa, doncs l’amor i el desig també decideixen per ells.
Segurament ni ell ni ella volen viure l’amor d’aquesta manera (com si ho
poguessin triar!), però és tan valuós per a ells que tampoc volen renunciar-hi.
No és el que voldrien, però és el que tenen. Seran capaços de viure-ho sense
retrets?
I què té
d’especial la novel·la? Doncs la forma d’explicar-nos-la. Lehmann té una forma
original i sofisticada de narrar i domina l’estil indirecte i lliure. El
narrador en tercera persona del principi es converteix en
primera persona desvetllant-nos la veu de la protagonista. A més, entre els
diàlegs dels personatges, s’infiltra el pensament real d’Olivia. Lehmann
diferencia a la perfecció el que Olivia diu i el que Olivia pensa. És divertit
llegir el que tots fem quan ens relacionem amb els altres. Però és que Lehmann
encara va més enllà i entre els diàlegs també interposa els pensaments que els
receptors d’Olivia pensen o el que ella pensa que pensen. És d’una
riquesa insospitada. Només per aquesta manera d’explicar-nos la història, ja
val molt la pena llegir-la. Tot i que podria resultar difícil, la lectura
aconsegueix ser fluida i això és mèrit de l’autora.
M’agrada Lehmann perquè al descriure aquesta relació
amorosa a través d’Olivia, no cau en el tòpic de la crítica a la dona legítima,
ni tampoc a la crítica a l’home que estima i que no pot tenir íntegrament. És
una exposició de fets. Sense buscar culpabilitats. No jutja. No és un llibre
ensucrat. Rollo i Olivia tenen la capacitat de triar, són aparentment lliures i
alhora estan totalment lligats pel seu amor. Cruel i dolç.
12/10/17
“Suponiendo que Rollo muriese, mi vida de cara a
la galería no se alteraría en la más mínimo. ¿Dónde, cómo rendirme a las
lágrimas?... ¿Cuántas mujeres en Inglaterra se verán en esa situación…? Mujeres
cuyos amantes han fallecido en un accidente de tráfico, o están moribundos en
una cama de hospital, sin que ellas puedan hacer nada, sin que nadie pueda
enterarse. Deben ir a trabajar, cortarles el filete de la cena a los niños,
seleccionar la ropa para la primavera, ir al cine con sus maridos... No me
sacaba de la cabeza que algo espantoso le ocurriría a Rollo, y que entonces
quedaría fuera de mi alcance al otro lado de la barricada oficial de fieles
amigos y familiares... Porque yo lo amaba, estaba amenazado... por la vida...
por mí... no sé...”
A la intemperie. Rosamond Lehmann
11/10/17
“coges un libro que luego abandonas, horrorizada,
por la tristeza del trasiego, que no es otro que el del tiempo, el tiempo
quejumbroso que discurre por todas las calles sin detenerse jamás; por esas
vidas que van y vienen, por los pasos y las voces con propósitos fútiles y
agitación melancólica que desaguan mi vida por la ventana con su estela
reverberante, dejándome seca, desamparada, estéril, prisionera de la irrisoria respetabilidad
de la habitación, de la estufa de gas, del cigarrillo, del esperado toque del
timbre, de la estúpida compañía del gramófono, del despiadado sillón, de la
cama estrecha, de las bolsas de agua caliente enfriadas, del sueño que debo
dormir”
A la intemperie. Rosamond Lehmann
10/10/17
“¡Qué
sala tan preciosa!- exclamé.
-
¿Verdad que sí? Juntamos dos habitaciones para montarla.
Aquel
plural resonó con dolor en mis oídos. Los imaginé haciendo planes,
organizándolo todo juntos, un salón para Nicola, que estaría encantada y lo
luciría antes sus amistades, sin plantearse ni por un instante que yo entraría
en su casa y lo vería... Yo me decía que los cuartos que monta una pareja, las
posesiones comunes, no tienen ninguna importancia, que no constituyen un
vínculo verdadero... Pero no es verdad, son potentes”
A la intemperie. Rosamond Lehmann
9/10/17
“-
Te quiero- susurró- . Tú no me crees, pero es verdad.
-
Sí que te creo.
Sí,
era cierto. El problema era que la palabra <<amor>> se prestaba a
tantísimas interpretaciones… Podía, perfectamente, no tener nada que ver con la
exaltación, con el lago y los castaños, o con remontar el acantilado al
atardecer, deteniéndose para besarse y admirar el mar malva a sus pies. Oír las
gaviotas. Para otra persona, podía significar un te quiero sin más, eres
encantadora, y muy atractiva, me encanta estar contigo. Nos hacemos felices,
¿verdad que sí, cariño mío?”
A la intemperie. Rosamond Lehmann
8/10/17
“-
¿Las quemaste nada más leerlas?- le pregunté.
-
Sí, cariño mío…- Quejumbroso… Me molestó, a decir verdad-. Me encantaron-
añadió, zalamero-. Unas cartas preciosas…
Había
albergado la esperanza de que me dijera: <<Pretendía quemarlas, pero no
pude…>>.
Yo
guardaba las suyas. Tenía que hacerlo. Pero no se lo dije.”
A la intemperie. Rosamond Lehmann
7/10/17
“Lo
que pasa es que no entiendo por qué mi madre tiene que reunir ese catálogo de
cacatúas reumáticas que apestan a naftalina… ¡Qué hartura de fiestas con
esqueletos andantes! La tía Henriette, la francesa, tiene un pase, todavía
conserva algo de chispa, es un bicho malo, la pena es que está sorda y
enferma... ¡Pero las demás...! ¿Te imaginas ser vieja y que tu única ambición
sea sentarte en corro como ellas y ponerte a repasar a todos los parientes de
sangre y políticos, conocidos y desconocidos, de todas las edades y
generaciones, y debatir si han heredado el estrabismo de la familia, los dedos
en martillo, o cualquier otra chaladura?...
-
Ya. Mi madre es exactamente igual. Supongo que les da más seguridad... como si
así no fueran a desaparecer del todo”
A la intemperie. Rosamond Lehmann
6/10/17
5/10/17
“-
Mujer, ¿cómo pudiste?
-
¿Cómo pude qué?
-
Abordarlo así, en un lugar público…
-¿Y
por qué no?- Se puso muy colorada-. Ya no somos nada el uno para el otro.
Además, así es mucho más civilizado todo, ¿no crees? Que nos hayamos separado
no significa que tengamos que ser enemigos mortales. Aunque ya sé que mamá y tú
pensáis que sí... Que vuelve más <<respetable>> el asunto.- Kate no
respondió, y Olivia prosiguió con rabia y amargura-: <<¡En un lugar
público!>>... Qué expresión más repugnante. Eres igual que mamá:
<<Delante de la servidumbre, no>>”
A la intemperie. Rosamond Lehmann
4/10/17
“-
Me gusta lo incierto… lo imperfecto. Me gusta eso que… eso que brota detrás de
las facciones, que aparece de pronto y al momento desaparece. Me gusta que una
cara se anime, se expanda, que se venga abajo y sea distinta cada día, cada
noche, dependiendo del ángulo... y que no tema ser fea o cómica a ratos...
-
Ya veo... Suena interesante, aunque no precisamente apacible”
A la intemperie. Rosamond Lehmann
3/10/17
L'àmbit de tots els àmbits- Miquel Martí i Pol
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: L’ àmbit de tots els àmbits
Autor: Miquel Martí i Pol
Any: 1981
Edicions 62
L’àmbit
de tots els àmbits del Miquel Martí i Pol ha
entrat a Bocins Literaris d’urgència, passant per davant i sense demanar permís,
a uns quants llibres programats, i no és perquè la traducció del llibre
anterior a Bocins, A repèl, fos del Martí
Pol i hagi fet una associació a nivell subconscient ni perquè haguéssim llegit el
poeta al grup de poesia (tot i que sí que el vam tractar fa uns mesos). Ara com
ara, se’m fa necessari despertar-me al matí acompanyada del Martí Pol. Els seus
versos esperançadors, savis i plens de força se’m fan imprescindibles.
El breu poemari arrenca a la
primera part amb el conegut poema Ara
mateix, que configura la temàtica del que segueix, creat juntament amb el
seu amic Lluís Llach i que aquest va musicar (si es vol seguir el procés
creatiu d’aquest poema i altres en els quals van col·laborar, així com ser
testimonis d’una amistat veritable, recomano la lectura d’Estimat Miquel del Lluís Llach).La segona part del poemari està
composta per 17 poemes variats quant a estructura formal i la tercera part per 15 poemes en forma de tanka amb versos de 4-6-4-6-6
síl·labes.
L’àmbit
de tots els àmbits és una crida a construir la
pàtria estimada en un moment de dificultat històrica (va ser escrit a principis
dels vuitanta) mitjançant una lluita ferma i humil. Llegint-lo, forçosament
trobarem analogies amb el moment present. Tant de bo els versos del Martí Pol
ens siguin profitosos.
2/10/17
Subscriure's a:
Missatges (Atom)