31/3/17


“Porque en amor también
es importante el tiempo,
y dulce, de algún modo,
verificar con mano melancólica
su perceptible paso por un cuerpo
-mientras que basta un gesto familiar
en los labios,
o la ligera palpitación de un miembro,
para hacerme sentir la maravilla
de aquella gracia antigua,
fugaz como un reflejo.
 
Sobre su piel borrosa,
cuando pasen más años y al final estemos,
quiero aplastar los labios invocando
la imagen de su cuerpo
y de todos los cuerpos que una vez amé
aunque fuese un instante, deshechos por el tiempo.
Para pedir la fuerza de poder vivir
sin belleza, sin fuerza y sin deseo”
Antología personal. Jaime Gil de Biedma

30/3/17


“Nada hay tan dulce como una habitación
para dos, cuando ya no nos queremos demasiado,
fuera de la ciudad, en un hotel tranquilo,
y parejas dudosas”
Antología personal. Jaime Gil de Biedma

29/3/17


“Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
 
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, era tan sólo
las dimensiones del teatro.
 
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra”
Antología personal. Jaime Gil de Biedma

28/3/17


“Qué patético fracaso
la belleza y la salud”
Antología personal. Jaime Gil de Biedma

27/3/17

Contra el tiempo - Luciano Concheiro


© Bocins Literaris
Títol: Contra el tiempo
Autor: Luciano Concheiro
Any: 2016
Editorial Anagrama


Contra el tiempo és un interessant assaig on Luciano Concheiro fa un acurat diagnòstic de l’època en què vivim i de la seva l’acceleració. Ens proposa una resistència tangencial i modesta per escapar esporàdicament d’aquest fenomen. Sorprèn gratament que un escriptor de només 24 anys (observo que va néixer l’any que vaig començar la universitat i de cop em sento gran i poc productiva) hagi fet un estudi analític sobre aquesta matèria, perquè la velocitat del temps no és una temàtica que preocupi normalment a la joventut sinó més aviat a gent d’edat més propera a la meva.

L’assaig està estructurat en una introducció i sis blocs. Per a mi els dedicats al capitalisme i a la política són tan bons i reveladors que mentre els llegia, havia de controlar les ganes de sortir corrents a comprar una balquena de llibres del jove sociòleg mexicà i regalar-los als meus amics.

Concheiro comença amb la disquisició i, de fet és el tema central del llibre, de com l’acceleració (no només la velocitat, sinó l’acceleració) és el que defineix el nostre temps, el nostre pensament, la nostra història. Aquest increment de rapidesa el lliga i, en fa una tesi totalment ben elaborada, amb el capitalisme i el seu poder maligne en la recerca del guany etern. Investiga com hem arribat fins a on hem arribat i exposa com n’és de difícil (per no dir impossible) escapar-ne. Un sistema que s’ha empassat tots els sistemes possibles i no sembla que hi hagi, o almenys ell no la veu, cap alternativa. Poca cosa a fer en un planeta conquerit pels principis del capitalisme que ha desnaturalitzat el concepte temps. Ens porta des del capitalisme modern de Marx (passant per la implantació de les fàbriques, la producció en sèrie de Taylor, la super especialització de Ford, la producció Toyota just in time) al capitalisme financer. Tota una evolució... o involució perquè les innovacions tecnològiques que havien de portar-nos un estalvi de temps el que han provocat és un monstruós ritme de comerç fent-nos esclaus de la publicitat, la moda, l’obsolescència programada i de les actualitzacions perpètues de la nostra vida digital.

En la segona part ens parla de la política actual basada en accions a curt termini i l’acumulació de poder marcada pel ritme cinètic, de solucions immediates i res de planificació a mig (i ja no diguem llarg) termini. El segle XX es va endur les polítiques duradores o perdurables i també les revolucions. Ara estem en l’era de la immediatesa, de les shitstorms efímeres i inestables de les xarxes socials mogudes per estats afectius, però sense força d’acció unitària i que són cobertes ràpidament per una capa d’oblit i indiferència. La ideologia ha esdevingut secundària i dels polítics n’hem fet productes mediatitzats.

L’exposició fins aquí jo diria que és brillant.

Des d’aquí ens condueix a la tercera part, els subjectes, nosaltres. Potser en aquest apartat l’argumentació és una mica menys treballada que en els dos anteriors, malgrat tot, el nivell no decau. Ens mostra com aquest sistema ens ha conquistat i guanyat. Està a tots els nivells de la nostra vida (relacions laborals, amistat, amor, etc.). Som les conseqüències del capitalisme i la seva set. La velocitat ha pres el sentit a la nostres vides i ens redueix a una disponibilitat permanent a tothora en totes les àrees, premiant les multitasques i l’ocupació constant. La confusió i la continuïtat entre la vida i el treball ens genera cansament, estrès i insomni. Per a Concheiro, la velocitat no és una tria personal, sinó un fenomen estructural del sistema.

El que ve a continuació és desesperançador perquè Concheiro no concep cap solució, ens ofereix una filosofia que és contrària a tot el que ens han ensenyat, a tot el que volem creure. Segons ell no estem preparats ara per ara per anar en contra aquest sistema econòmic supranacional perquè està tan infiltrat a totes les àrees i a nivell planetari que únicamentens ofereix... fugir! Per escapar de la velocitat i el sorollós present, hem d’apropar-nos a allò minúscul, modest, quotidià. Recordem Esquirol i la seva filosofia de la proximitat de La resistència íntima. Concheiro no idea propostes paral·leles al capitalisme perquè fins i tot les subversions són tractades com a comerç. La immediatesa ha conquerit el món i alhora no sabem viure en el present, tenim el cap en milers de coses.

No m’agrada el futur que descriu, però temo que no s’equivoca gaire. Té un pensament elaborat i lúcid. Com afrontar doncs el futur? La revolució que ens proposa és individual, discreta, pessimista, de minories, d’intimitats, d’esferes privades, desencantada, de fugida (com els nens o els animals) d’allò que no podem controlar. Una revolta gens vistosa, gens pública, perquè en el moment que una idea es fa popular o famosa, no deixa de ser un nou producte que el mercat voldrà consumir i entrarà en la màquina del sistema capitalista i, per tant, a la seva ràpida deglució. Més que una resistència passiva o pacífica o una desobediència civil, la seva és una filosofia de renúncia a la confrontació, d’eludir el que produeix insatisfacció. Ni tan sols defensa les ensenyances de Carl Honoré i el seu moviment slow (també mercantilitzat), sinó que ens exhorta a fer fugides del temps. Com que no és possible escapar encara (no vull que m’encomani el seu desànim) d’aquesta roda gegant de hàmster on correm sense parar, ens recomana sortir del concepte temps, evadir-nos i crear instants en la nostra vida diària que ens paralitzin el temps durant una estona i des d’aquests instants trobar la potencialitat momentània d’una altra vida.

Perquè l’instant no és temps, és una experiència temporal on tenim la sensació que el temps no corre, on ens oblidem de nosaltres mateixos. Els instants estan continguts en els gests senzills, en les petites accions, són experiències assequibles per a tothom. Cerquem doncs els instants per tal que la seva màgia ens deixi accedir a moments d’eternitat.

“Los políticos y su imagen son productos mediatizados. Se vuelven una mercancía más que debe ser vendida. Mediante eslóganes cortos e imágenes memorables, se eleva la popularidad y, en automático, los votos. Los mercadólogos son los que mandan: los ideólogos son algo anacrónico o, en su defecto, anecdótico”
Contra el tiempo. Luciano Concheiro

26/3/17


“El buen funcionamiento de los medios de comunicación depende de erosionar la memoria. Sólo puede haber una noticia si las existentes dejan de ser recordadas”
Contra el tiempo. Luciano Concheiro

25/3/17


“Las interrupciones, propiciadas por los dispositivos portátiles que suenan y vibran sin cesar, son continuas. Esto ha erradicado los momentos de concentración intensa o, visto desde otro ángulo, los momentos contemplativos o meditativos. Nuestra atención no puede descansar en una sola actividad. Hacemos algo y, sin notarlo, hacemos algo más. Estemos donde estemos, el pensamiento, saltando de tema en tema, permanece en otro lugar. Mientras, los dedos buscan la pantalla del celular nerviosamente. La condición: distracción total”
Contra el tiempo. Luciano Concheiro

24/3/17


“Por más insignificante que sea nuestra tarea, de algo podemos estar seguros: es urgente. Debemos vivir en alerta, listos a responder apresuradamente a lo que se nos solicite”
Contra el tiempo. Luciano Concheiro

23/3/17


“Nuestro destino es ser sujetos sin memoria, dependientes de una variedad de dispositivos que funcionarán como memoria externa. Los recuerdos no nos pertenecerán, puesto que no los retendremos dentro de nuestras mentes, sino en servidores de empresas como Facebook e Instagram, las cuales los resguardarán y explotarán mercantilmente”
Contra el tiempo. Luciano Concheiro

22/3/17


“Al contrario de lo que prometieron los adalides de la ciencia, las innovaciones tecnológicas no nos han liberado del trabajo. Sucedió lo opuesto: nos han encadenado aún más a él. Las máquinas propiciaron una existencia acelerada y repleta de estrés, lejana a la tranquilidad del ocio alguna vez pronosticado”
Contra el tiempo. Luciano Concheiro

21/3/17


“la lógica de la aceleración ha impuesto en cada vez más regiones del mundo una política cortoplacista. En ésta, la visión ya no es hacia delante, sino hacia lo inmediato. El futuro ha dejado de importar. El tempo acelerado de la cotidianidad es el que configura esta política: si hoy se quiere algo, mañana se quiere otra cosa. No hay plan generalizante, sólo hay soluciones concretas que se realizan improvisadamente para zanjar los problemas del día a día”
Contra el tiempo. Luciano Concheiro

20/3/17


“la prioridad ya no es lograr que los individuos consuman- ¿quién puede seguir diciendo que no lo hace?-, sino que lo hagan a una mayor velocidad. Se trata de que nada más adquieran un producto, deseen y compren el próximo”
Contra el tiempo. Luciano Concheiro

19/3/17


“Una vez que el planeta entero se territorializó bajo los principios del capital, para poder mantener los ritmos de ganancia esperados no queda más que acelerar el tiempo. En este mundo, en el que prácticamente no hay rincón alejado de los flujos del mercado, la aceleración logró conquistarlo todo. Ni la economía, ni la política, ni las subjetividades, ni las relaciones sociales han logrado resistirse al envite de la velocidad”
Contra el tiempo. Luciano Concheiro

18/3/17


“No es que seamos naturalmente estresados, distraídos, angustiosos, sino que nos han hecho así”
Contra el tiempo. Luciano Concheiro

17/3/17

La sega - Martí Domínguez


© Bocins Literaris
Títol: La sega
Autor: Martí Domínguez
Any: 2015
Editorial Proa


Martí Domínguez, un escriptor ben recomanable, a La sega s’allunya de les lectures que ens té acostumats on normalment se centra en la vida, o en un fragment de la vida, d’un personatge real i conegut (ha escrit sobre Lucreci, Voltaire, el comte Buffon, Goethe i Cézanne) barrejant fets històrics i figurats. En aquest llibre, el protagonista no és un personatge cèlebre, sinó un noiet fictici, però que bé podria haver estat real. Aquest canvi de registre en l’elecció del protagonista fou provocat per la descoberta d’un màuser i de dues baionetes de la guerra civil en un mas que l’autor va comprar. Les ganes de saber com hi van arribar, va fer que Domínguez s’interessés per la vida dels masovers del Maestrat en el difícil període de la postguerra que encara avui acusa molts dels silencis d’aquella terra.

Gràcies a la seva novel·la, que ha obtingut diversos premis, ens acosta a la realitat històrica endinsant-nos de ple en l’època i la vida rural, marcada per la repressió i la por provocada tant per la crueltat de la guàrdia civil com per la duresa dels guerrillers. La gents dels masos, es troben a finals dels anys 40 encara no recuperats dels estralls de la guerra, enmig d’un conflicte obert del qual no en volen formar part i en el qual s’hi veuen implicats amb conseqüències decisives. Escrit de forma neutral, l’autor no se situa en cap bàndol. Està alineat amb els innocents, els que pateixen, els que només volen fer la seva vida i que es veuen obligats a alimentar i acollir als botxins dels seus familiars o forçats a amagar els guerrillers vinguts de França que venen a restablir una causa que està perduda abans de començar, perquè ni tenen l’ajuda dels aliats que fan els ulls grossos al règim franquista, ni s’avenen entre ells. Al contrari, es traeixen.

La veu narrativa de la novel·la és la d’en Goriet, fill de masovers, un noi sensible, observador i amb ganes d’aprendre, a qui la guàrdia civil li ha matat el pare, que explica com ell i la seva família han d’espavilar-se per sobreviure en un ambient hostil. Coneixerem la Bela, la seva mare forta i resistent; la seva germana Teresa, apassionada i somniadora; el tio Miquelo, un amic incondicional de la família i el mestre Arcadi que li té una gran estima i que el guiarà en el coneixement de la natura. Domínguez a part d’escriptor és biòleg i trobem bona petja del seu interès i entusiasme per la natura als seus llibres. En aquest llibre ens fa partícips de les feines de la sembra, la sega i la batuda, les tres parts en les quals divideix la novel·la.

A través d’en Goriet serem testimonis d’una espiral de venjances i morts dels dos bàndols que no sembla tenir fi, on la vida de les persones no té cap valor. Una barbàrie que de tant en tant es desencadena. Odi, brutalitat, maltractaments, tortures. El matar per matar i el menyspreu per la fràgil vida humana. El noiet no entén les mentides i traïcions entre veïns i coneguts, no comprèn com algú pot ser pare de família i alhora un assassí. Això el torba i l’aclapara. Existeix una llavor sanguinària atenuada dins nostre, que davant una situació límit com la guerra, pugui ser alimentada i créixer?

La sega m’ha portat records de les històries que m’explicava l’àvia (més parcial que en Domínguez, segurament perquè ho va viure) sobre la guerra civil i els anys posteriors al poble, molt semblant al poble rural del Goriet. També m’ha fet pensar, perquè tracta de lluita entre civils, en una boníssima novel·la gràfica que regira l’estómac, sobre una altra guerra encara més recent, la dels Balcans: Gorazde de Joe Sacco.


“Aquesta és la utilitat de la literatura! Obrir-te els ulls! Fer-te sensible al que passa al teu voltant! Humanitzar-te! Si els homes llegiren més serien menys salvatges, d'això no n'hi ha cap dubte!”
La sega. Martí Domínguez

16/3/17


“- La vida, Goriet, és com una partida de dòmino: tens unes fitxes i t'hi has d'apanyar. Uns tenen bon joc, altres regular, i a altres els ix el sis doble, i solitari com un mussol… I ja estàs venut! No te'l lleves de damunt i acaba amb tu”
La sega. Martí Domínguez

15/3/17


“L'odi es congria al cor de les persones com les tempestes al cor de les muntanyes. I quan cau la primera gota ja no hi ha escapatòria i cal buscar algun ràfec i posar-se a cobert”
La sega. Martí Domínguez

14/3/17


“Una de les mesures de pressió contra els masovers consistia a mantenir els morts com a desapareguts. Si l'Estat no reconeixia que aquell masover era mort, la seua dona no podia accedir a cap ajuda, ni podia tornar a casar-se, cosa de vegades fonamental per a mantindre en activitat un mas. En molts aspectes era com si la soterraren viva”
La sega. Martí Domínguez

13/3/17


“es va produir una discussió amb Francès sobre qui era més antifranquista, si els anarquistes o els comunistes. La meua germana, cansada de tot allò, va dir:

- És com si un franquista i un falangista discutiren sobre qui de tots dos és més feixista…”
La sega. Martí Domínguez

12/3/17


“Ma mare va entrar en la seua cambra i va eixir amb l'acta de defunció del marit. Com a motiu de la mort posava concisament <<hemorragia interna>>.

- Sap què vol dir això?- preguntà el mestre.

- Sí, que li pegaren un tir.

 Altres vegades posen <<muerto por un pequeño proyectil>>... I si li peguen un tir al cap, <<derrame cerebral>>... O si el pengen a la caserna, <<asfixia por suspensión>>...”
La sega. Martí Domínguez

11/3/17


“Allò era sinònim de festa: a la nit menjaríem pa cruixent. Cantar i pastar, i el forn empolsegat de farina blanca, eren els emblemes de la felicitat més completa”
La sega. Martí Domínguez

10/3/17


“portava un monocle que ens feia riure moltíssim: era un recurs educatiu i se'l plantava a la cara quan algun xiquet havia fet una malifeta o deia una mentida; aleshores l'ull dret se li feia enorme, desorbitat, mentre amenaçada l'infractor: <<Digues-me la veritat, perquè si no no passaràs la prova de l'ull!>>. I nosaltres arribàrem a creure que amb aquell ull postís i ciclopi ho podia descobrir tot”
La sega. Martí Domínguez

9/3/17


“M'hauria agradat preguntar-li-ho si això haguera estat possible: <<Escolte, capità, vostè dorm tranquil a la nit? Perquè nosaltres des del dia que va arribar al nostre mas no hem tornat a ser persona, ja no hem tornat a dormir de memòria>>”
La sega. Martí Domínguez

8/3/17


“- Si els meus soldats del Tercio no sabien llegir, encara menys els regulars, i aquell sergent havia arribat com a tropa de reemplaçament. Allà el veies, sota una figuera, llegint novel·lotes d'autors reconsagrats. Balzac i tots els francesos cabrons de la seua colla. Alguns soldats pensaven que dins amagava alguna novel·leta porca, que era l'única literatura que circulava pel campament, però no, res d'això! Els altres sergents li varen furtar el llibre i no: pàgines i pàgines de lletra menuda i sense cap imatge! Un dia li hi vaig preguntar: <<Barea, com és que sap llegir en francès?>>. Ell se'm va quadrar i em va dir que havia après a poc a poc, pacientment. Era un sergent amb inquietuds literàries, cony! Això em va causar molt mala espina!”
La sega. Martí Domínguez

7/3/17

La seducció del Minotaure


© Bocins Literaris
Títol: La seducció del Minotaure
Títol original: Seduction of the minotaur
Autor: Anaïs Nin
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Any: 1961
LaBreu Edicions


Abordo La seducció del Minotaure sense saber massa de l’Anaïs Nin. Només que va ser l’amant de Henry Miller, de qui vaig ser incapaç d’aguantar la lectura de Tròpic de Càncer per barroera, i la neboda de l’Andreu Nin, conegut polític trotskista i traductor al català de clàssics russos. Potser més atreta pel cognom del tiet o perquè fa referència al Minotaure (llegenda que m’agrada), que no pas per aquesta portada dissuasiva, l’escullo.

La protagonista, la Lillian, és una pianista que arriba a Golconda (ciutat imaginària i droga pels sentits) fugint d’un passat que vol oblidar. Golconda és llibertat. La Lillian no ha de seguir normes. S’integra molt bé en la ciutat i els seus habitants, els frueix, se’n fa amiga, vol ajudar-los. Ha vingut a buscar una vida senzilla, sense els ulls crítics sota els quals ella s’ha sentit sempre observada. Ella és indòmita, lliure, díscola, i en aquest ambient es troba com a casa. Ningú la jutja (aparentment). Pot ser una Lillian mancada de disciplina.

En aquesta estada a Golconda, la Lillian viu el present per revisar el seu passat. A partir de les vivències d’ara amb amics que coneix, reinterpreta i entén la vida amb el seu marit; a partir dels fills dels seus amics, entén els seus fills. Amb la vida dels altres, entén la seva vida passada. Això li és possible bàsicament perquè el ritme lent de l’illa li permet fer aquesta anàlisi interior, cap a la part soterrada d’ella mateixa gaudint del paisatge i de la vida present.

Nin ens fa reflexions sobre els errors circulars i la impossibilitat d’escapar de situacions viscudes i ens desperta preguntes. De què fuig la Lillian? Escapa del seu jo? És per la por a no manifestar el propi jo i sotmesos a un jo fictici, que s’erra una i una altra vegada fins a reconèixer el jo íntim? Si el passat no se supera, si se’n fuig, no es viu en un present il·lusori? Si la vida és el que va quedant, oblidar-ne una part, no és rebutjar part de la vida viscuda? El viatge a Golconda és un lloc a on trobar-se amb un mateix? És un lloc per a acceptar-se? Som capaços de mirar-nos amb els nostres ulls o ens mirem a través dels ulls dels altres? És la Lillian el Minotaure?

El Minotaure deu ser el monstre que portem amagat. Compartim una part nostra, no tota, amb les persones estimades. Sí, la Lillian (o un mateix) s’ha d’atrevir a baixar a les profunditats on hi ha la pròpia bèstia dins el laberint i seduir-la. Encara que no la traiem a la superfície, l’hem de conèixer perquè és una part de nosaltres. Ens hi atrevim? I el que fa més por, ens atrevim a conèixer la part minotaure de la persona estimada? La volem conèixer?

La descripció dels llocs, personatges i pensaments de la Lillian mentre és a Golconda m’han atrapat (ens aniria bé a tots anar-hi una temporada a aquest lloc). Ara bé, quan marxa i analitza tot el seu passat i totes les seves relacions (pares, fills, marit, amant, amiga...) amb el filtre de l’aprenentatge de la ciutat, es fa una mica menys assequible. Continua sent poètic, però hi ha un punt d’abstracció que em costa més de seguir.

Nin (que se’ns mostra a través de la Lillian) era una dona poc convencional que li devia costar viure com una dona del seu temps i això queda reflectit en el llibre. No sembla que el llibre tingui un final concret, fins i tot conforme avança, els pensaments agafen la forma de diari íntim. Dóna la impressió que és un llibre fet de reflexions de l’autora mig novel·lades que ha utilitzat per bolcar les seves inquietuds o divagacions que ha anat ordenant al llarg de les seves vivències.

La prosa de Nin, que ens obliga a una lectura tranquil·la, és molt bella i descriptiva. És vital, palpable, aflora sensualitat. Et fa viatjar fàcilment a Golconda amb la seva bellesa, colors i aromes. Una escriptura que impregna i que està escrita per assaborir-la.


“El que et fa gaudir no és el sol, sinó la passivitat i el fatalisme de la gent. Els mexicans creuen que el caràcter no es pot alterar ni falsificar, que l'home és la natura, imprevisible i incontrolable. Creuen que cal acceptar-lo com és, de la mateixa manera que acceptem la pobresa, la malaltia i la mort. La noció d'esforç i de canvi els és desconeguda. Neixes pobre, bo o dolent, o potser un geni, i has de viure amb el que et toca”
La seducció del Minotaure. Anaïs Nin

6/3/17


“La sorra no semblava sorra, sinó un vidre vaporitzat que reflectia la llum. El ruixim i l'escuma de les ones era d'un blanc inigualable. El mar es replegava al seu voltant, li tocava les cames, els malucs, els pits; com si fossin les d'un escultor líquid, les mans càlides del mar li tocaven tot el cos”
La seducció del Minotaure. Anaïs Nin

5/3/17


“quan vius només amb una part d'una persona, simbòlicament en condemnes la resta a la indiferència, a l'oblit”
La seducció del Minotaure. Anaïs Nin

4/3/17


“- Fa molt- va dir en Michael- vaig decidir que no em tornaria a enamorar mai més. He convertit el desig en una activitat anònima.

-  Però, no sentir… No estimar… És com morir en vida, Michael.

Enterrar l'emoció provocava una mena de mort, i el que donava a en Michael, malgrat la seva elegància i la claredat de la pell, l'aire estàtic que el definia i que tant recordava el de la ciutat era justament el cadàver dels sentiments que carregava”
La seducció del Minotaure. Anaïs Nin

3/3/17


“Era l'any que la lluna concentrava l'atenció de tothom. <<No hi ha dubte que la lluna serà el primer cos celeste a ser explorat per l'home.>> I, amb tot, que poc se sabia sobre l'ésser humà, va pensar la Lillian. Els telescopis sempre enfocats a la llunyania. Ningú no està disposat a mirar cap endins”
La seducció del Minotaure. Anaïs Nin

2/3/17


“La Lillian també ho devia haver sigut, de transparent; com s'havia aixecat aquella paret tan espessa, els murs d'aquella presó, tots aquells silencis? Sense la consciència d'aquesta gran pèrdua, de la pèrdua de la infància transparent, acabes sent un actor, algú que es dedica a manipular el rostre perquè els altres tinguin la il·lusió que li llegeixen l'ànima”
La seducció del Minotaure. Anaïs Nin

1/3/17


“Per força hi deu haver algú amb qui es pugui tenir un diàleg del tot fidel als pensaments que et passen pel cap, oi?”
La seducció del Minotaure. Anaïs Nin