“sempre que estiguem junts
decantem-nos l'un a l'altre
per tal d'oxigenar-nos
i fer que surti el millor
de l'estrany cupatge de cadascun”
Filtracions. Àlex Susanna
29/12/16
28/12/16
27/12/16
Noticias de ninguna parte - William Morris
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Noticias de ninguna parte
Títol original: News from
nowhere
Autor: William Morris
Traducció: Juan José Morato
Any: 1890
Capitán Swing Libros
Un londinenc del segle XIX es
desperta un dia en un segle XXI molt diferent del que tenim: en lloc d’una societat
abocada al capitalisme, la gent ha fugit de les ciutats per retornar a la
natura. Morris ho plasma de forma que sembla possible aquest vida senzilla al
camp, de gent artesana que elabora només peces necessàries (i que esdevenen
úniques i elegants), que treballa amb llibertat i per plaer del que vol, sense
obligacions. Com a resultat, els seus habitants són alegres, amables i feliços.
Crea un món novel·lat en forma de diàleg entre el somiador del segle XIX que
pregunta i els habitants del futur que expliquen com van “solucionar” el món.
Noticias
de ninguna parte és una crítica al
capitalisme, però no des del punt de vista de l’obrer o el proletari, sinó des
d’un ideal natural (gairebé ingenu) que s’acosta a Rousseau o a Thoreau. Morris
defensa l’artesania en contra del treball uniforme de les màquines (em ve el
cap l’escrit de Bertrand Rusell Contra el
trabajo que també carrega contra la revolució industrial). Potencia el
treball, individual o col·lectiu, de col·laboració en contra de la voracitat
del mercat universal que fa augmentar la càrrega del treball per aguantar un
sistema erroni. Tot sacrificat a la producció barata. Fa gairebé una tesi del
consumisme (pobre home, si es despertés en el segle XXI real!). És contrari a
la ciència, perquè per a ell és un accessori al sistema comercial. Incideix en
les desigualtats socials com un mal etern. Qüestiona què és el progrés, a qui va destinat i per a què progressem? I insinua que potser no és la millora que ens
han venut.
En aquest món utòpic seu desfà
les institucions de forma fàcil, còmoda, sense violència. Li dóna la possibilitat
(càndida, però que sembla factible)a un canvi de sistema. En la seva proposta no
hi ha lleis civils ni penals ni mercantils. No hi ha desigualtat entre els
homes. No hi ha política ni govern. El poble s’estructura en assemblees en un societat
comunista de majories. Al no existir el dimoni
de la propietat privada, tot, absolutament tot, queda resolt. No hi ha
presons perquè no hi ha delictes de violència, no hi ha dolor ni ira. Morris,
amb ànsies de Jesús i ple d’amor cristià, perdona a tothom, no castiga. Em
pregunto si l’autor s’havia plantejat el tema de la maldat humana sense motiu. Hi
hauria maldat humana si tots fóssim iguals?
Les seves famílies ideals estan basades en un lligam
d’afecte i simpatia amb llibertat d’unió i desunió. No hi ha violència de
gènere perquè la idea de la dona com a propietat ja no té cabuda en el seu món.
No hi ha tribunals de divorci perquè no existeixen litigis de propietat, i com
diu un dels personatges, amb una lògica tan aclaparadora com podria ser la
infantil: quin tribunal jutjaria litigis
de passió i sentiment?
Tot i que en el seu temps
(finals segle XIX) devia tenir una visió bastant avançada de la dona respecte a
altres contemporanis seus, ja que reclama independència econòmica en el
matrimoni igualant home i dona i justifica que la maternitat sigui valorada com
a valor àlgid, es queda curt i confina la dona a casa donant-li un paper
servicial a l’home, de conformitat i d’ornament (ha de ser bonica i estar
contenta d’exercir aquest paper). Concep la dona com a procreadora i complidora
del seu deure.
El seu món del segle XXI tampoc té escoles. Els nens es
formen lliurement. Qüestiona la utilitat del sistema educatiu que dóna
múltiples coneixements, però no amb la voluntat de formador de persones,
sinó de futurs treballadors que no es queixin de les seves jornades laborals i
que sobretot, consumeixin. Hi ha massa intel·ligència i poca saviesa en el
nostre món?
Explica aquest canvi com la
voluntat de deixar enrere tot el segle XIX i el progrés, repudiant la riquesa
per assolir la prosperitat personal. Una transició difícil, només possible per
un anhel profund de llibertat, per arribar a la sobirania real del poble.
Morris creia en el socialisme d’estat. Incita als humans a reaprendre els coneixements que vam oblidar quan vam introduir les
màquines i la tecnologia a les nostres vides.
El llibre podria haver estat
perfectament un assaig curt, un compendi amb les bases per a la seva quimera
socialista. Com a novel·la, tan l’argument com la part literària per a mi és fluixa,
sembla escrita espontàniament i ens podria have restalviat les últimes cent
pàgines on sembla que no sàpiga com tancar la història. Suposo que Morris va escollir
aquest format (novel·lant les seves tesis de pensador anticapitalista) per
arribar a més gent, construint el món que ell desitjava per a la seva societat.
L’autor m’ha semblat interessant com a pensador i la seva visió esperançadora d’un
món millor (encara que irrealitzable) és agradable si exceptuo, evidentment, la
part on explica el paper de les dones.
26/12/16
“Pero tratemos fríamente el asunto. Esperabais ver
que se obligaba a los niños a frecuentar la escuela
a la edad convenida, cualesquiera que fuesen sus gustos y sus facultades, para
ser en ella sometidos, con menosprecio de los hechos, a un programa de instrucción también convenido. Pero,
amigo mío, ¿no veis que semejante manera de proceder implica una ignorancia
completa del desarrollo físico y
moral? Nadie podría salir sin daño de semejante engranaje, a menos de poseer un
poderoso espíritu de rebelión. Felizmente, la mayor parte de los niños de todas
las épocas han tenido ese espíritu”
Noticias de ninguna parte. William Morris
25/12/16
24/12/16
“Pero nosotros, que vivimos entre amigos, no
necesitamos ni temer ni castigar. Indudablemente, que si nosotros, por temor de
una herida ocasional o de un raro homicidio, estableciéramos solemne y
legalmente una sanción penal, seríamos una sociedad de feroces cobardes. ¿No os
parece, ciudadano?”
Noticias de ninguna parte. William Morris
23/12/16
22/12/16
“¿No era el Parlamento, de una parte, algo así
como un Comité de vigilancia encargado de que los intereses de las clases
superiores no sufrieran daños, y al propio tiempo una especie de máscara para
engañar al pueblo, haciéndole creer que tenía una parte en la administración de
los negocios?”
Noticias de ninguna parte. William Morris
21/12/16
20/12/16
“Se dice que en los primeros tiempos de nuestra
época había gentes dañadas por una enfermedad hereditaria llamada pereza, que descendía directamente de
las personas que en los malos tiempos obligaban a los demás a trabajar para
ellos; ya sabéis, de aquellas personas que se llamaban dueños de esclavos o empresarios,
según dicen los libros de Historia”
Noticias de ninguna parte. William Morris
19/12/16
18/12/16
17/12/16
Macbeth- William Shakespeare
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Macbeth
Títol original: Macbeth
Autor: William Shakespeare
Traducció: Salvador Oliva
Any: 1607
Vicens Vives
Macbeth és una
de les obres teatrals més conegudes i representades de Shakespeare. Per
refrescar la memòria, l’argument: tres bruixes prediuen a Macbeth, un valent i
exemplar (fins aleshores) general de l’exèrcit escocès, que serà rei d’Escòcia;
i al seu company, Banquo, que serà pare d’una llarga nissaga de reis. Els dos
generals temen i alhora creuen les paraules de les bruixes perquè just abans també
han predit a Macbeth (i s’ha complert) el títol de senyor de Cawdor. Un cop han
sembrat la llavor del mal, les bruixes s’esvaneixen. Malgrat que el rei
d’Escòcia té descendència directa (i seria prioritària en cas de mort), la
possibilitat d’assolir el tron pot tenir una base real ja que Macbeth és parent
del rei. A partir d’aquest moment, la vida de Macbeth segueix una determinació,
pren els vaticinis de les bruixes com a certs i les seves accions futures estaran
encaminades a fer-los complir.
Els crims, primer assassinant
el rei per adquirir el títol de monarca i després a qualsevol que amenaci
directament o indirectament el tron aconseguit amb sang, els du a terme amb
l’ajuda, i incitat, per la seva esposa Lady Macbeth, el personatge irrefutablement
malvat de l’obra. Macbeth és dolent en els fets, però té moral (no l’exerceix,
però la té), sap la diferència entre el bé i el mal. La consciència el
persegueix des de l’inici, fins i tot
abans de cometre els crims. Lady Macbeth és el veritable motor de l’ambició de
Macbeth i la impulsora dels assassinats, és la que fa mans i mànigues, sense
miraments i esquivant obstacles, perquè el seu marit executi les ordres que
ella li dicta. Macbeth dubta, Lady Macbeth no. La primera mort és el més
dificultosa, la resta són conseqüència d’aquesta. L’ambició desmesurada de la
parella no té límits. Les vides humanes no tenen cap valor si fan perillar els
seus designis. El poder els encega, està per sobre de tot, volen adquirir-lo al
preu que sigui, i un cop el tenen, volen conservar-lo al preu que sigui.
És Macbeth un llibre sobre l’ambició o sobre la maldat humana? O bé
una fatal combinació de totes dues? En Salvador Oliva, un dels millors
traductors de Shakespeare al català i que va tenir cura d’aquesta l’edició, es
decanta per la maldat i diu que és per aquest motiu que Shakespeare dóna tanta
importància a les bruixes en l’obra. Tot i així, quan la rellegeixo o sobretot
si penso en l’obra representada (i potser per culpa d’això) l’ambició se’m
filtra i jo no sabria quina de les dues preval sobre l’altra.
És Macbeth l’amo del seu
destí? A l’inici podria semblar que no, ell es creu la profecia de les bruixes,
però quan aquestes finalment s’equivoquen, constatem que no és culpa del destí
i que Macbeth ha estat el responsable directe dels seus actes. Macbeth és un
dolent amb consciència. Sap en tot moment la maldat de les seves accions i la
pateix. Té remordiments que s’acumulen
en el seu inconscient produint-li visions i malsons. El preu de la seva ambició
(o la conseqüència de la seva maldat) no li permetrà tornar a tenir la
tranquil·litat de la seva ànima.
16/12/16
15/12/16
“Veniu fins als meus pits de dona,
i canvieu la meva llet en fel,
vosaltres,
ministres de l'assassinat! Veniu del lloc
des d'on les vostres invisibles
substàncies
serveixen de maldat de la naturalesa.
Vine, nit densa, i embolcalla't amb el
fum
més negre de l'infern, perquè el meu
esmolat
punyal no pugui veure les ferides que
farà,
ni el cel pugui espiar-les entre els
mantells nocturns
ni cridar: <<Atura't!
Atura't!>>”
Macbeth. William Shakespeare
14/12/16
13/12/16
12/12/16
11/12/16
10/12/16
9/12/16
8/12/16
7/12/16
Una temporada en el infierno - Arthur Rimbaud
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Una temporada en el infierno –
Une saison en enfer
Autor: Arthur Rimbaud
Traducció: Gabriel Celaya
Any: 1873
La tía Eva ediciones
Probablement per associació
del llibre anterior Brúixola que
parla d’orientalistes, i Rimbaud n’era un, em ve a les mans aquesta edició bilingüe
(francès-castellà) i il·lustrada de Una
temporada en el infierno i no me’n puc estar. Fa anys ja n’havia llegit una
bona versió catalana que també incloïa Les
il·luminacions traduïda per Palau i Fabre, ara impossible de trobar com no em
dediqui a indagar en llibreries de vell.
Una
temporada en el infierno és un
llarg poema en prosa, com la majoria dels seus poemes. És una auto publicació,
l’única sota el seu consentiment, pagada per la mare del poeta. Se’n van fer
100 exemplars, 6 dels quals Rimbaud va regalar als seus amics i la resta van
quedar abandonats al magatzem de l’editorial (no voldria veure en els magatzems
de les grans editorials actuals la quantitat de llibres de vida efímera que
habiten allí oblidats fins que la manca d’espai en prioritza una sortida que no
sempre deu ser digna).
Quan va escriure Una temporada en el infierno, el conegut
enfant terrible era molt jove, 19
anys, però havia viscut intensament. Amb una infància marcada per
l’abandonament del seu pare i la sobreprotecció i duresa de la seva mare a qui
va estar molt lligat, va destacar de forma precoç per la seva intel·ligència.
Admirador de Victor Hugo, va fer de Baudelaire el seu referent poètic. Rimbaud
somiava en canviar el món (que no acceptava) amb els seus versos. Rebel, va escollir
el camí de l’infern, un camí que el dugué als cercles d’intel·lectuals maleïts
de la mà de Paul Verlaine, impressionat pel talent (i no només del talent) del
jove, i d’on ben aviat el van fer fora per escandalós i problemàtic. En les
dates en què el va escriure, Rimbaud es trobava enmig d’una relació turmentosa
amb el mateix Verlaine, que abandonà la dona i els fills per seguir-lo a veure
món (i el continuà seguint més tard tot i disparar-li i anar a la presó fins
que en Rimbaud finalment acabà amb la relació), vivint tots dos en la misèria i
buscant el refugi de l’alcohol i les drogues.
El poema ens mostra la insatisfacció
per la seva vida que considera un fracàs constant, la seva inadaptació. Renega
de la societat del seu temps, de la burgesia, i ho explica en un to barroer,
agressiu. Mentre el llegeixo i no entenc massa res, em pregunto quins fragments
són seus i quina part és conseqüència de l’opi. Després d’aquesta versió de
l’infern, Rimbaud se sentia fracassat com a poeta, es dedicà a estudiar idiomes
ja que volia ser explorador i va continuar veient món, primer
a l’exèrcit i després fent de comerciant de múltiples coses, fins i tot traficà
amb armes. Mentre voltava pel món, a París la seva obra tenia èxit, però ell era
indiferent al reconeixement i a la crítica. La immaduresa, l’agitació i
l’escàndol no va deixar mai d’acompanyar-lo durant la seva breu vida.
6/12/16
5/12/16
4/12/16
3/12/16
“Quant au bonheur établi, domestique ou non… non,
je ne peux pas. Je suis trop dissipé, trop faible. La vie fleurit par le
travail, vieille vérite: moi, ma vie n'est pas assez pesante, elle s'envole et
flotte loin au-dessus de l'action, ce cher point du monde
…
En cuanto a la felicidad establecida, doméstica o
no... no, no puedo. Soy demasiado disipado, demasiado débil. La vida florece
con el trabajo, vieja verdad: la mía, mi vida no es lo bastante grávida, vuela
y flota lejos por encima de la acción, ese querido punto del mundo”
Una temporada en el infierno. Arthur Rimbaud
2/12/16
Subscriure's a:
Missatges (Atom)