30/11/16

“Elle est retrouvée!
Quoi? l'éternité.
C'est la mer mêlée
Au soleil
¡La hemos vuelto a hallar!
¿Qué?, la Eternidad.
Es el mar mezclado
Con el sol”
Una temporada en el infierno. Arthur Rimbaud

29/11/16


La science, la nouvelle noblesse! Le progrès. Le monde marche! Pourquoi ne tournerait-il pas?
...
¡La ciencia, la nueva nobleza! El progreso. ¡El mundo avanza! ¿Por qué no iba a moverse?”
Una temporada en el infierno. Arthur Rimbaud

28/11/16


“La vie est la farce à mener par tous
... 
La vida es la farsa que todos tenemos que representar”
Una temporada en el infierno. Arthur Rimbaud

27/11/16

Brúixola - Mathias Enard


© Bocins Literaris
Títol: Brúixola
Títol original: Boussole
Autor: Mathias Enard
Traducció: Jordi Martín Lloret
Any: 2015
Editorial Empúries


Llegeixo en una crítica que Brúixola és un llibre massa erudit i que es queda a mig camí entre voler ser un estudi o una tesi i una la novel·la. No m’hauria de llegir les crítiques abans del llibre perquè inevitablement em contaminen. Em dol la crítica a l’Enard, escriptor que m’enamora, com si em critiquessin a un bon amic (allò que tu pots criticar-lo, però una altra persona no, encara que potser tingui raó).

Brúixola és una història d’amor. Un llibre escrit a Occident sobre l’Orient i el nexe que hi ha entre ambdós mons a través d’un seguit interminable de personatges i històries que brollen de la narració principal.

En Franz, el narrador, ens explicarà en una sola nit d’insomni, la seva llarga relació amb la Sarah. Ell és un personatge nostàlgic, ple de melangia i fins i tot el que els antics en deien bilis negra, que està profundament enamorat de la Sarah. Fins ben endavant del llibre no sabrem si l’amor mig idealitzat que té cap a la Sarah té algun fonament en ella o és tan sols un amor platònic- obsessió del narrador, que podria remetre’ns a “All I loved, I loved alone” del poema Alone de l’Allan Poe. Franz no fa res per aproximar-se-li ni per demostrar-li com n’és d’important en la seva vida. Per què no actua? Per que no s’entrega? Quina manera de patir! Per a ell l’amor és espera i esperança.

El personatge de la Sarah és inicialment fascinant, tot i que després ens mostrarà una part més trista i fràgil. Curiosa, erudita i vital. De qualsevol cosa en fa una experiència. La Sarah viu. S’entrega en cos i ànima en tot el que fa, en tot excepte amb ell. La Sarah cerca la bellesa, l’amor a través del dolor, de la mort. És un personatge complex i que pateix. Per poder estimar, vol entendre el món i primer l’ha de conèixer, per això viatja. No fuig, vol entendre. Busca en els viatges el que altres busquem als llibres: conèixer, saber, entendre. La Sarah és un pou de ciència, li explica coses i coses a en Franz i ell se sent enlluernat per ella de la mateixa manera que Enard a través d’en Franz ens explica coses i coses a nosaltres.

Amb complex de Sherezade, en Franz, que lluita contra la mort i el temps, explicarà un reguitzell d’històries (sí, potser massa), sobre l’amor d’un cúmul d’intel·lectuals (personatges reals) que van tenir una relació intensa amb l’Orient. Al principi aquestes històries són espurnes que et fan investigar en les vides d’aquestes persones, que deuen ser alhora personatges admirats per Enard, i vols que et prengui la flama, però és cert que hi ha tanta, però tanta informació que et desborda.

Enard bon descriptor de sentiments i de llocs, ens porta a les ciutats que descriu: Viena, Estambul, Àlep, Damasc, Teheran... A través del narrador, es traspua la tristesa i nostàlgia que l’autor sent per aquestes ciutats, alguna d’elles perdudes per a nosaltres. I ens fa sentir doblement tristos, de primeres perquè pensem que hi ha llocs que no podrem veure mai més en esplendor, i en segon lloc, perquè ens trobem pensant en les ciutats abans que en la gent morta, desapareguda o migrada. Això encara genera més tristor: és l’egoisme d’Occident. Els occidentals viatgers hem creat una visió d’Orient màgica que no correspon a la realitat. L’home occidental i la visió pròpia del món. Europeus colonitzadors, exploradors, “espies”, però no coneixedors. Per què, ens interessa la seva realitat? O volem que ens “interpretin” la realitat d’Orient que ens hem fabricat?

El títol del llibre s’explica quan fa referència a les brúixoles que es troben a les habitacions dels hotels d’Orient indicant la direcció a la Meca. De ple en la història d’en Franz i la Sarah, m’he preguntat qui era la brúixola de qui? Perquè la Sarah és la brúixola per en Franz, el seu horitzó; però en Franz també ho és de la Sarah, un lloc de referència on poder tornar.

El llibre ens parla de la cerca del propi jo dins l’altre, però el concepte de l’altre aquí és integral, té un abast molt ampli, d’un tot. Ens parla de l’amor i de la seva dificultat, de la paciència. I se m’acut que Brúixola de l’Enard és com l’amor, és difícil i s’ha de tenir paciència per continuar. A dos terços de la lectura, he tingut ganes de deixar-lo, però aguanto i estic molt contenta d’haver-lo acabat. Brúixola ha estat, sobretot, una qüestió de resistència.

És un llibre arriscat. Enard pot fer-ho gràcies a la seva trajectòria. De cap manera és un llibre per iniciar-se en l’autor. No és fàcil ni assequible. Malgrat que s’ha de digerir un cop llegit, deixa un bon gust al final.


“Rellegir-se és una sensació ben estranya. Un mirall envellit. Aquest jo antic m'atreu i em repel·leix com qualsevol altre”
Brúixola. Mathias Enard

26/11/16


“avui Europa és el seu propi home malalt, envellit, un cos abandonat, penjat a la seva forca, que s'observa a si mateix mentre es podreix”
Brúixola. Mathias Enard

25/11/16


“tenir la perseverança de continuar furgant en la tristesa del món per extreure'n la bellesa o el coneixement”
Brúixola. Mathias Enard

24/11/16


“què saps dels viatges quan tens disset anys, n'aprecies el so, les paraules, els mapes, i després et passes tota la vida intentant recuperar, en la realitat, les il·lusions del nen”
Brúixola. Mathias Enard

23/11/16


“L'art i les alegries, els plaers i els patiments dels homes ressonen en el buit”
Brúixola. Mathias Enard

22/11/16


“rarament veiem la cal·ligrafia dels nostres contemporanis; potser la cursiva manuscrita es convertirà en una forma de nuesa, en una manifestació íntima i oculta, amagada a tothom menys als amants, als notaris i als banquers”
Brúixola. Mathias Enard

21/11/16


“Europa ha soscavat l'antiguitat que jeu sota els sirians, els iraquians, els egipcis; les nostres glorioses nacions s'han apropiat l'universal a través del seu monopoli de la ciència i de l'arqueologia, desposseint amb aquest pillatge les poblacions colonitzades d'un passat que, en conseqüència, es percep fàcilment com una època al·lògena. Els eixelebrats demolidors islamistes fan anar l'excavadora a les ciutats antigues encara amb més alegria perquè combinen la seva niciesa inculta amb la idea més o menys difusa que aquest patrimoni és una estranya emanació retroactiva de la potència estrangera”
Brúixola. Mathias Enard

20/11/16


“no és cap vergonya deixar-se endur pels sentiments i pel sol tebi de l'esperança”
Brúixola. Mathias Enard

19/11/16


“Ens creiem tocats per la carícia de l'amor i acabem baixant una escala de cap. Una escala paradoxal que no porta sinó al punt de partida- ni al paradís, ni a l'infern”
Brúixola. Mathias Enard

18/11/16


“És tot tan europeu, al final. Víctimes europees, botxins amb accent londinenc. Un islam radical nou i violent, nascut a Europa i als Estats Units, bombes occidentals, i al capdavall les úniques víctimes que compten són europeus. Pobres sirians, En realitat el seu destí interessa ben poc als nostres mitjans de comunicació. El terrorífic nacionalisme dels cadàvers”
Brúixola. Mathias Enard

17/11/16

Llibre d'Amic i Amat - Ramon Llull


© Bocins Literaris
Títol: Llibre d’Amic i Amat
Autor: Ramon Llull
Any: 1278
Editorial Claret


Fa mesos que al grup de poesia ens havíem proposat llegir Ramon Llull, motivats per la celebració del seu any, i gairebé fem tard. Ens decidim per Llibre d’Amic i Amat en una versió adaptada al català modern pel Miquel Peix que ens proporciona una lectura més còmoda. Aquest llibre, segons el pròleg del Vicenç Villatoro, és el més accessible i atractiu per tal d’introduir-nos a l’obra unitària de Llull. Perquè el treball de Llull té un objectiu i sentit únic: transmetre la fe cristiana i convèncer al major nombre possible de gent. Ramon Llull ho va intentar través de diferents ensenyaments (filosòfics, teològics, místics, literaris, científics, morals...) integrats en un tot, l’Ars, la seva eina per a convèncer.

Mallorquí, fill d’una família noble d’origen català, casat amb fills i experiències vàries en l’amor cortès, als 30 anys se li apareix Jesucrist i a partir d’aleshores ho abandona tot i es dedica a viatjar i a estudiar, sobretot llatí i àrab (per convèncer infidels ha de parlar-los en el seu idioma) i a elaborar el seu sistema filosòfic. Per aquest mateix motiu, conscient que si vol arribar als de la seva terra no hi tindrà accés amb el llatí, es dirigeix a ells amb la llengua que utilitzen i entenen, una llengua aleshores d’ús vulgar, el català. El fet d’utilitzar el català com a llengua escrita mostra el seu caràcter modern i innovador respecte els seus contemporanis.

El Llibre d’Amic i Amat forma part de Blanquerna, destinat a la meditació dels ermitans, però que fa extensiu a qualsevol cristià. Segons l’autor, la idea de compondre’l prové de la pràctica dels sufís musulmans que exposaven belles paraules d’amor en exemples breus. El llibre conté 365 metàfores morals, una per cada dia de l’any, on realitza una espècie de diàlegs entre la figura de l’Amat, que és Déu, i la figura de l’Amic, que és el devot cristià que troba a Déu.

El propòsit de Llull era que llegíssim una metàfora a diari i la meditéssim, no així com faig a corre cuita per enllestir-lo i poder-lo comentar a temps. Les metàfores són curtes, però no pas fàcils d’entendre. Per amenitzar la lectura i forçant-ho una mica, alguna de les metàfores es podria interpretar també des del discurs amorós (malgrat que defineix més un amor platònic que no pas un amor basat en la igualtat).

Em mancarà reflexió en aquesta lectura ràpida. Potser si tingués fe o necessitat de tenir-ne, m’implicaria en una lectura més assossegada i pausada. Em trobo només buscant bellesa i poesia en Llull. Segurament és un error agafar-lo amb presses, sense gaudir dels seus pensaments “encapsulats”. Si no em fallés la paciència ni la fermesa per llegir-me una metàfora diària durant l’any que ve, si que m’agradaria fer-ho aquesta vegada en català antic. La versió moderna li dóna comprensió, però li resta atractiu. Mirant en alguna pàgina web la versió en català antic, comprovo que s’entén força bé. Tot és qüestió de posar-s’hi. Som-hi doncs!


“Demanà l'Amic al seu Amat si hi havia res en ell que quedés per estimar; i l'Amat respongué que allò amb què l'amor de l'Amic podia multiplicar-se quedava per estimar”
Llibre d'Amic i Amat. Ramon Llull

16/11/16


“Demanaren a l'Amic de què naixia l'amor, i de què vivia, i per què moria. Respongué l'Amic que l'amor naixia del record, i vivia de la intel·ligència, i moria per oblidament”
Llibre d'Amic i Amat. Ramon Llull

15/11/16


“que hom destriï a una part allò que en aquest món se li ha donat i a l'altra part que hom destriï allò que s'ha donat al món, per tal que es vegi de quina manera ha estat cordialment amat, i quin dels dons és més noble i de major quantitat”
Llibre d'Amic i Amat. Ramon Llull

14/11/16


“Jeia l'Amic en llit d'amor. Els llençols eren de plaer, i el cobertor era de llanguiments, i el coixí era de plors. I sorgia la qüestió de si la roba del coixí era de la roba dels llençols o del cobertor”
Llibre d'Amic i Amat. Ramon Llull

13/11/16


“Davant l'Amic deien un jorn mal del seu Amat, sense que l'Amic no hi respongués ni defensés el seu Amat. I sorgeix la qüestió de qui és més culpable: els homes que blasmaven l'Amat, o l'Amic que callava i no defensava el seu Amat”
Llibre d'Amic i Amat. Ramon Llull

12/11/16


“S'absentà l'Amat del seu Amic; cercava l'Amic al seu Amat amb memòria i amb enteniment, per tal que el pogués estimar. Trobà l'Amic el seu Amat; li demanà on havia estat.

Respongué:

- En l'absència del teu record i en la ignorància de la teva intel·ligència”
Llibre d'Amic i Amat. Ramon Llull

11/11/16


“- Digues, foll: si et desamava el teu Amat, ¿què faries?

Respongué i digué que estimaria a fi de no morir, per tal com desamor és mort i amor és vida”
Llibre d'Amic i Amat. Ramon Llull

10/11/16


“l'amor és aquella cosa que els lliures posa en servitud, i als serfs dóna llibertat. I sorgeix la qüestió de saber de qui està més a prop l'amor: de llibertat o de servitud”
Llibre d'Amic i Amat. Ramon Llull

9/11/16


“Sorgí la qüestió de si l'amor era més a prop del pensament o de la paciència. Resolgué l'Amic la qüestió i digué que l'amor és engendrat en els pensaments, i és sostingut en la paciència”
Llibre d'Amic i Amat. Ramon Llull

8/11/16


“Entre temor i esperança ha fet amor la seva estança, on viu de pensaments i mor d'oblits, quan els fonaments recolzen sobre els delits d'aquest món”
Llibre d'Amic i Amat. Ramon Llull

7/11/16

Nada crece a la luz de la luna - Torborg Nedreaas


© Bocins Literaris
Títol: Nada crece a la luz de la luna
Títol original:  Av maneskinn gror det ingenting
Autora: Torborg Nedreaas
Traducció: Mariano González Campo
Any: 1947
Errata Naturae


Nada crece a la luz de la luna comença amb rotunditat i envoltat d’una atmosfera suggestiva.  El narrador troba la que serà la protagonista de la novel·la en una estació de tren, de nit, com si estigués esperant-lo a ell o a algú altre, per a explicar-li la seva vida. Així ho farà. El seguirà fins a casa d’ell i el sotmetrà a una elecció: tenir el seu cos o conèixer la seva ànima, avisant-lo prèviament (i indirectament també al lector) que el seu cos és més bonic. Deduïm que la seva serà una ànima fosca. Amenaça amb una veritat de sang i de brutícia.

La història, ambientada en un petit poblet de Noruega  a mitjans del segle XX, és explicada vint anys després. La dona relata la misèria i la pobresa sense escapatòria (que podria ser la de qualsevol noia d’aquell poble o de pobles semblants d’aquell país o d’altres països), la forta sensació d’estar encadenada atorgada per la classe social baixa, la consciència de saber que no podrà tenir altre futur que repetir el camí de la seva mare o germana. Les seves aspiracions de poder ser alguna cosa més queden tallades en aquest el poble on viu i que considera la seva presó. La d’ella i la de totes les dones.

Però si bé és cert que una part de la presó li ve condicionada per l’ambient on viu, l’altra part de la presó és responsabilitat seva perquè s’enamora, bojament i amb una fúria malaltissa, del seu professor. Aquest amor (si li podem dir així) li portarà la desgràcia i li destrossarà la vida. El professor, que sent una atracció molt forta cap a la protagonista però no l’estima, prioritza el que diran i la seva futura carrera. Tot i que es deixa endur per una passió desfermada quan se la troba, per a ell, ella no forma part de la seva vida. La vol d’amagat i la condemna a la foscor, a la clandestinitat, a la nit. I com diu el títol, res pot créixer a la llum de la lluna.

Establint una relació d’amor-odi de la qual no pot apartar-se’n, ella no pot evitar que la seva vida giri al voltant d’ell. Íntegrament, totalment, obsessivament. Aquest amor brutal que no la deixa viure, la deixarà embarassada d’un fill que ella voldrà i no podrà tenir. Perquè aquest llibre no tracta del tema de l’embaràs no desitjat, no. El drama veritable i que l’autora ens el planta al davant de forma tràgica, real i cruenta, perquè no girem la cara, és justament el contrari: l’avortament no desitjat.

Nedreaas no es limita a explicar-nos només el cas d’aquesta noia, va més enllà, es dirigeix al problema social. La impotència de les dones sense marit que voldrien tirar endavant amb un fill (situem-nos a l’època i en un poble petit), però que no veuen sortida econòmica possible, que no poden assumir-ho elles soles, que no volen veure’s reduïdes a una vida de misèria com la que han patit moltes altres dones, venudes a una no vida de per vida. A través de la protagonista, fa una crítica severa i despietada a la societat i sobretot de la moral (falsa moral) de la seva època. Contrastant la duresa de la història, tan explícita que ens alguns moments se sent massa real i es fa insuportable seguir llegint, l’autora ens regala unes descripcions del paisatge nòrdic d’una delicadesa sorprenent i captivadora. Com la protagonista, malgrat la desgràcia del que explica, busca sempre la bellesa.

És un llibre que remou per dins. Amb furor. No es pot no sentir el que t’explica la protagonista. Et passa com al narrador: s’horroritza, la compadeix, però està obligat a escoltar-la. Sense entrar a valorar un tema tan sensible com l’avortament, és impossible quedar-se indiferent al tancar el llibre. Us poden trontollar idees arrelades i que un llibre ho aconsegueixi és genial, encara que llegir-lo (aviso) sigui terriblement dur.


“nunca estás más solo que cuando amas a alguien que duerme ajeno a ti”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreaas

6/11/16


“¿Cuál es la diferencia entre el orgullo y la miseria? El orgullo no es más que admiración, respeto y amor hacia uno mismo hasta que el ego se vuelve más grande que el amor hacia el otro. La miseria aparece cuando uno da imprudentemente mucho más de lo que puede permitirse”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreaas

5/11/16


“Sí, al fin y al cabo es el dinero lo que determina la moral”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreaas

4/11/16


“Los poetas escriben ante todo sobre la belleza. Incluso convierten la pena y la tragedia en algo bello. ¡Poetas!...- Su boca realizó una mueca imperceptible-. Los poetas… son los gestores de la verdad. A menudo cuentan la verdad… parte de la verdad. El resto se lo callan, pues de lo contrario nadie querría comprar sus poesías. Pero lo que callan se convierte en la mentida de la verdad que cuentan”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreaas

3/11/16


“Cuando se experimenta algo- un acontecimiento o una persona- que cala en nuestra existencia dotándola de sentido, uno se fija más a menudo en las cosas pequeñas. Todo lo que lo relaciona a uno con esa experiencia, incluso lo más insignificante, cobra vida en el interior de uno, exigiéndole algo”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreaas

2/11/16


“¡Oh! La felicidad… A menudo uno termina agotado por ella. Te sientes tan feliz que terminas enfermo y deprimido por su culpa”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreaas

1/11/16


“Había un odio silencioso e inquieto entre aquellas dos personas que una vez fueron jóvenes y cariñosas y que una vez se iluminaron mutuamente. No creas que era un gran drama. Era tan sólo el asesinato insidioso de las trivialidades cotidianas”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreaas