31/5/16

“li aguanto la mirada
al vell que em mira recelós
des del mirall.
em dolen les arrugues del seu rostre”
Tornar es lluny. Francesc Garriga Barata


30/5/16

“de mi a mi
quin llarg viatge!
que inútil sense un tu,
sense un nosaltres”
Tornar és lluny. Francesc Garriga Barata

29/5/16

“ninot trencat
m'invento cada dia
maneres noves de compondre'm”
Tornar és lluny. Francesc Garriga Barata

28/5/16

“és alta la muralla que separa
desigs i inapetència,
com puc saltar-la amb peus de fang?”
Tornar és lluny. Francesc Garriga Barata

27/5/16

“de les mil noses que acompanyen
el desgavell de cada dia,
desfer-me'n”
Tornar és lluny. Francesc Garriga Barata

26/5/16

“el temps ha carregat
d'engany el sac dels dies:
calia un joc equilibrat
pel fingiment de viure.
que tot no semblés pla
ni amb poc relleu”
Tornar és lluny. Francesc Garriga Barata

25/5/16


“la boca del diable no té dents
si et queden els records que més estimes”
Tornar és lluny. Francesc Garriga Barata

24/5/16

Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad- Lucio Anneo Séneca


© Bocins Literaris
Títol: Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad
Autor: Lucio Anneo Séneca
Títol original: De brevitatevitae, De otio, De vita beata
Any: 49, 62, ?
Traductor: Eduardo Gil Bera
Acantilado


El llibre consta de tres assajos: sobre la brevetat de la vida, sobre la vida feliç i sobre l’oci. L’ordre en que apareixen és també el meu ordre de preferència  quant a la lectura.

En l’assaig sobre la brevetat de la vida, Sèneca ens convida a reflexionar si la vida és realment tan breu com ens sembla mentre la vivim o se’ns fa breu perquè no aprofitem el temps, sinó que el malgastem en activitats i en persones vanes. Ens fa veure que el temps ben dedicat, ens dilata el present i que és en aquest temps on hem de raure la major part de la nostra vida si en volem tenir el control.  Aquells que  es recreen en el passat o bé dipositen massa esperances en un  futur del tot incert, no viuen realment el seu temps i la vida se’ls precipita perquè no la viuen. No viuen en el temps que han de viure. En una època com la nostra, que sobrevalorem la rapidesa, aquests bons consells del filòsof ens retornen la lentitud (recordo Momo i la tortuga que, caminant a poc a poc, se’ls allargava el temps), el pensament, la intensitat, la llibertat.

L’assaig sobre la vida feliç ens diu que per ser feliç has d’estar d’acord amb la teva pròpia natura. Aquí ens trobem amb el primer escull, aquest assaig costarà més que l’altre, però no per poc entenedor, sinó perquè ens demana un esforç més gran. Si fem l’exercici de pensar quina és la natura de cada un de nosaltres (en cas que la sabem, que també es podria donar el cas que no ens haguéssim plantejat aquesta qüestió abans, mal entrenats a pensar, tan distrets en la nostra espiral de temps dilapidat i els ritmes veloços que ens obliguen a fer, fer i fer i ens deixen poc per a ser), intuïm que això de la felicitat, fins i tot la teòrica, és un afer difícil. Per què, on hem desat la pròpia natura?

Tot seguit ve una part que a mi m’ha divertit força. Sèneca, buscant la felicitat i dissociant-la dels plaers de tot tipus que diu que ens esclavitzen (i hi podria estar una mica d’acord), es comença a omplir la boca amb pàgines i pàgines sobre la virtut. En fa una apologia fins a punt que et comences a creure mala persona, maleeixes Epicur i les temptacions quan... de cop, després de dir-nos com hem de viure, reconeix que ell no és prou savi per viure així. Vatua, quin tros de cínic aquest estoic!

L’assaig sobre l’oci són pocs més de 10 pàgines. El trobo menor en qualitat. A més, en el primer assaig ens n’havia parlat una mica. Aquest resulta una mica pobre comparat amb els altres dos, però donada la seva poca extensió tampoc fa nosa llegir-lo.

Un clàssic molt recomanable.


“Las cosas humanas no funcionan tan bien como para que las cosas mejores agraden a la mayoría”
Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad. Lucio Anneo Séneca

23/5/16


“no recibimos una vida breve, sino que la abreviamos; y que no somos indigentes de vida, sino derrochadores”
Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad. Lucio Anneo Séneca

22/5/16


“Es triste la condición de todos los ocupados y aún peor la de quienes no se ocupan de sus cosas, duermen conforme al sueño ajeno, caminan según el paso de otro, y para amar y odiar, las cosas más libres que hay, reciben órdenes. Si ésos desean saber cuán breve es su propia vida, que piensen en cuánta parte de ella es suya”
Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad. Lucio Anneo Séneca

21/5/16


“discutir con Sócrates, dudar con Carneades, reposar con Epicuro, vencer a la naturaleza humana con los estoicos y superarla con los cínicos”
Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad. Lucio Anneo Séneca

20/5/16


“Vivís como si fuerais a vivir siempre, nunca recordáis vuestra fragilidad, no observáis cuánto tiempo ha pasado ya. Lo perdéis como si dispusierais de un depósito lleno y rebosante, cuanto puede que precisamente ese día dedicado a un hombre o una cosa sea el último. Teméis todo, como si fuerais mortales, y deseáis todo, como si fuerais inmortales”
Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad. Lucio Anneo Séneca

19/5/16


“aconsejaron los antiguos seguir la vida mejor, no la más agradable, a fin de que el placer sea el compañero, y no el guía”
Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad. Lucio Anneo Séneca

18/5/16


“Nadie te devolverá los años, nadie te entregará otra vez a ti mismo”
Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad. Lucio Anneo Séneca

17/5/16


“Cada cual precipita su vida y se atormenta por el deseo del futuro y el hastío del presente. Pero quien dedica su tiempo a sí mismo, quien programa cada día como si fuera el último, no desea ni teme el mañana”
Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad. Lucio Anneo Séneca

16/5/16


“a vivir hay que aprender toda la vida y, lo que quizá te admire más, hay que aprender a morir toda la vida”
Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad. Lucio Anneo Séneca

15/5/16


“vida feliz es aquella que está de acuerdo con su propia naturaleza”
Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la felicidad. Lucio Anneo Séneca

14/5/16

Enamorats- Alfred Hayes


© Bocins Literaris
Títol: Enamorats
Autor: Alfred Hayes
Títol original: In Love
Any publicació:1953
Traductor: Albert Torrescasana Flotats
Edicions 62


Alfred Hayes, totalment desconegut per a mi, m’ha captivat amb la seva prosa intimista, elegant i delicada.

A primer cop d’ull el títol del llibre ens pot confondre i fer que la prenguem per una novel·la romàntica. Res més lluny d’això. Enamorats és una novel·la que explica de forma desoladora la fi de d’una relació amorosa. Però no és desamor el que ens exposa, no és un trencament causat pel desencant o l’atenuació de la passió, no; és la interrupció violenta de l’amor.

Situada a Nova York dels anys 50, un home narra en primera persona i a posteriori la seva relació amorosa i ruptura amb una noia. La seva era una relació còmoda, bastant lliure, sense compromisos ni complicacions. Ell, incapaç de donar-se del tot, hi passava de puntetes com si no s’ho acabés de creure massa, amb la tranquil·litat de tenir la noia sempre disponible i amb la seguretat que seria ell qui posaria fi a la relació en un futur no gaire llunyà. Ella, propensa a la malenconia i a la transcendència, desitjava seguretat (divorciada i una filla de 5 anys) i ser-ho tot per algú. I aquí és on comença el problema dels personatges: que no volen el mateix.

Si continuem llegint ens podem pensar que el causant de la ruptura és en Howard, un home ric que ofereix 1.000 dòlars a la noia per poder estar amb ella. Però la raó de fons, si esgarrapem bé i no ens deixem enlluernar pel senyor ric i els seus diners (com farà ella, pràctica; i farà ell, insegur), és que des de l’inici no desitgen el mateix.

Inevitablement fem l’associació amb la pel·lícula Una proposició indecent (tot i que la novel·la és molt anterior), però a part de la proposta econòmica que hi ha pel mig, no té més semblances. El protagonista està desfet per la pèrdua i el motiu dinerari és del tot indiferent. El llibre es concentra en descriure el trencament i ho fa de forma magistral i molt propera. El personatge es despulla tant explicant la seva història que t’afligeix el seu esfondrament.

Amb una lectura ràpida i simplista podríem dir que en Howard aconsegueix la noia gràcies als seus diners (en part també), però a més, li dóna il·lusió de seguretat, la protegeix, és atent amb ella, la fa protagonista, única, cosa que el narrador no fa. Ell es tortura, pateix, es queda encarcarat, rígid, està gelós, l’estima... però no li diu! Té un daltabaix emocional on concentra tots els sentiments no expressats. Ell només viu amb intensitat la relació quan perd la noia, no abans. I n’assumirà la pèrdua quan finalment, un cop caigut el vel il·lusori de l’amor, la veurà com una desconeguda. Aquest no reconeixement és un mecanisme defensiu que ajuda a la recuperació? L’enamorament oculta i desfigura la imatge que es té de la persona estimada fins al punt d’impedir conèixer-la de veritat? Per què, estimem realment a la persona estimada tal i com és o estimem la imatge que ens hem fet d’ella?

És un llibre que fa pensar i que fa sentir.

I començant i tancant el llibre,aquest bonic poema de George Herbert:

L’amor em va venir a rebre, però l’ànima se’m va arrosar,
culpable de la pols i el pecat.
Però l’amor d’ulls rabents, en veure que jo fluixejava
d’ençà que havia entrat,
se’m va acostar i em va preguntar amb tendresa
si havia de menester res.


“Què punyetes et passa, doncs? Res. Aquell res incessant; aquell res permanent; aquell res que sempre acaba sent la causa de tot”
Enamorats. Alfred Hayes

13/5/16


“Sempre havia pensat que seria un final relativament distingit, trist i carregat d'encant i de consideració, un comiat tendre. Però allà només hi havia mosques mortes i edificis anodins”

12/5/16


“Em vaig preguntar què passaria si un dia ho entenguéssim tot. Vaig pensar en les vegades que havia experimentat una sensació semblant a la que m’havia provocat aquell mar fosc, una sensació que et sobrevenia quan estaves a punt d’adormir-te, i també vaig pensar que l’endemà al matí et feia l’efecte que la nit anterior per fi havies entès alguna cosa. Però, evidentment, era una cosa massa enrevessada perquè el cervell la copsés o la retingués, o potser era massa perillós que el cervell la copsés o la retingués, i sempre ens adormíem en el moment que el coneixement que estàvem a punt d’adquirir es tornava perillós per a nosaltres”
Enamorats. Alfred Hayes

11/5/16


“per què era tan difícil arrencar un petit lingot de felicitat d'aquella muntanya tan refractària que era la vida?”
Enamorats. Alfred Hayes

10/5/16


“A vegades detestava la violenta expropiació de mi mateix que em produïa l'amor, i em delia per ser en un altre lloc; i quan ella em notava distant, em preguntava (com jo quan la notava distant) en què pensava, i jo li responia que no pensava en res; però les decisions passatgeres, presses a les fosques, de viure d'una altra manera, o les ganes que tenia de viure una vida diferent, eren inversemblants i falses, perquè tan bon punt m'allunyava d'ella i experimentava una solitud perfecte, la començava a enyorar. Perquè jo també era complicat i propens al desànim, voluble i esquerp, i segurament no era sincer del tot”
Enamorats. Alfred Hayes

9/5/16


“La qüestió és que l'única cosa que ens pot salvar és una bona caiguda. El que ens consumeix és l'estona que passem allà dalt, a la corda fluixa, fent equilibris”
Enamorats. Alfred Hayes

8/5/16


“res del que volem no passa ben bé com volem que passi, ni l'amor, ni les aspiracions, ni els fills, i avancem d'una decepció a l'altra, de l'esperança a la negació, de les expectatives a la renúncia, a mesura que ens anem fent grans, pensant que l'error ha estat desitjar amb una força que ens ha fet mal”
Enamorats. Alfred Hayes

7/5/16


“convisc amb la sensació, difícil de descriure, de pèrdua permanent”
Enamorats. Alfred Hayes

6/5/16


“No és això, ben mirat, el que volem?
Les coses a un lloc; un ordre aparent; una sensació, real o falsa, de benestar; una tarda en que sembli que passa alguna cosa”
Enamorats. Alfred Hayes

5/5/16


“Ets feliç?, vaig preguntar.
Fugir és fantàstic, va respondre.
De què?
De nosaltres”
Enamorats. Alfred Hayes

4/5/16

Des d'on tornar a estimar- Joan Margarit


© Bocins Literaris
Títol: Des d’on tornar a estimar
Autor: Joan Margarit
Any publicació: 2015
Proa


Estimar és un lloc ens diu en Joan Margarit. Si pensem en les persones que estimem o hem estimat inevitablement les associem a un lloc físic. Aquest lloc indirectament l’hem acabat estimant com a tal, pel fet que allí hem estat feliços, que hem compartit moments únics amb les persones estimades. I què passa quan les persones ja no hi són? El lloc ens permet recordar-les i tornar-les a estimar a través seu. L’associació lloc-persona fa que se’ns projecti un mecanisme de record involuntari que reviu la nostra estimació.

Des de qualsevol d’aquests llocs estimats ens parla Margarit, dels llocs que li evoquen les seves filles mortes. Amb la seva veritat crua, amb la visió d’una persona que ha patit molt i ha acceptat la vida com se li presenta, aconsegueix la indiferència d’aquelles vivències que hom no pot controlar. La seva és una vellesa conscient i lúcida, d’haver trobat el camí.

Per a mi algun fragment em justifica per ell sol la compra de tot el llibre. Són bocins regal. Saviesa en càpsules. Veritats que potser encara no comprenem perquè ens falta vida, com si Margarit estigués un estadi més enllà, a un pas més de nosaltres. Potser la vida, més tard que no pas d’hora, s’explica a ella mateixa.


“Com les pedres, les flors, la soledat,
arreu ens acompanyen les paraules”
Des d'on tornar a estimar. Joan Margarit

3/5/16


“Allí vaig descobrir que, per ser lliure,
els que t'estimen no han de saber on ets”
Des d'on tornar a estimar. Joan Margarit

2/5/16


“L'obscuritat, Joana. Faig les paus amb la fosca
perquè, des que tu hi ets, és també casa”
Des d'on tornar a estimar. Joan Margarit

1/5/16


“Saber estar trist és una fortalesa”
Des d'on tornar a estimar. Joan Margarit