“Càlida voluptat de les llàgrimes que llisquen per la galta. Quin descans! És tan esgotador, odiar algú que s'estima”

 Malentès a Moscou – Simone de Beauvoir

 “s'havia jurat que contravindria el seu destí: escriuria una tesi espaterrant, guanyaria una càtedra a la Sorbona, demostraria que un cervell de dona val igual que el d'un home. No va arribar res d'això. Havia fet cursos i militat en moviments feministes. Però, com les altres- aquelles altres que no li agradaven gota-, es va deixar cruspir pel marit, pel fill, per la casa”

 Malentès a Moscou – Simone de Beauvoir

“Estaria bé, solia pensar, que el passat fos un paisatge en què un pogués passejar a cor què vols, i descobrir-ne a poc a poc els meandres i els replecs”

 Malentès a Moscou – Simone de Beauvoir

 “de vegades, al despertar-se de la migdiada, experimentava un estupor pueril: per què soc jo? Com si la seva consciència, emergint anònimament de la nit, dubtés abans de reencarnar-se. El que la sorprenia- com el nen quan pren consciència de la pròpia identitat- era retrobar-se al cor de la seva pròpia vida i no d'una altra: per quin atzar?”

 Malentès a Moscou – Simone de Beauvoir

 “Havia oblidat tantes coses! La curiositat, que havia conservat quasi intacta, sovint només li semblava una supervivència maníaca: de què serveix, si els records s'acaben volatilitzant?”

 Malentès a Moscou – Simone de Beauvoir

 “Era un sexagenari, un vell jubilat que no havia fet res. Més val això que una altra cosa. La recança que l'havia colpit ja s'havia dissipat. Si hagués sigut un professor de la Sorbona o un historiador conegut, es trobaria amb el pes d'un altre destí damunt seu, i no li resultaria més lleuger. L'escàndol consisteix en trobar-se definit, aturat, fet, de manera que els instants efímers s'addicionen i formen al nostre voltant un embolcall que ens atrapa”

 Malentès a Moscou – Simone de Beauvoir

 “Quants cops havien solcat l'espai plegats, amb tren, amb avió, amb barco, asseguts de costat amb un llibre als dits? Sovint encara lliscarien l'un a la vora de l'altre en silenci sobre terra, mar i aire. Aquest instant tenia la dolçor d'un record i l'alegria d'una promesa”

 Malentès a Moscou – Simone de Beauvoir

Elegies de Duino - Rainer Maria Rilke

© Bocins Literaris

Títol: Elegies de Duino

Títol original: Duineser Elegien

Autor: Rainer Maria Rilke

Any: 1922

Traducció: Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago

Editorial Flâneur

 “Només nosaltres veiem la mort. L'animal lliure
té el seu final sempre al darrere,
i al davant, Déu; i quan camina, camina
en l'eternitat, com brollen les fonts”

 Elegies de Duino – Rainer Maria Rilke

 “I nosaltres: espectadors, sempre, a tot arreu,
girats cap a les coses del món, però mai no enllà!
El món ens desborda. L'ordenem. S'enfonsa.
El tornem a ordenar i ens enfonsem nosaltres.
¿Qui ens ha modelat de tal manera que,
fem el que fem, adoptem l'actitud
d'un que se'n va? Com aquell que, des de
l'últim turó que li mostra encara un cop
tota la vall, es gira, s'atura, s'atarda:
així vivim nosaltres, a cada pas dient adeu”

 Elegies de Duino – Rainer Maria Rilke

 “Mira: jo visc. De què? Ni la infantesa ni el futur
no minvaran… Un excés d'existència
em brolla dins el cor”

 Elegies de Duino – Rainer Maria Rilke

 “I en l'abraçada
us prometeu gairebé l'eternitat. No obstant, quan supereu el sobresalt
de les primeres mirades, i la nostàlgia de l'espera a la finestra,
i aquell primer passeig junts, una vegada, pel jardí:
digueu-me, amants, sou encara els mateixos?”

 Elegies de Duino – Rainer Maria Rilke